Gener any 1934. Sis hores de la matinada. Camp de Mossèn Plandolit. També, pomposament, anomenat L’Estadi. Pistes del C. A. Laietània. Un bon manat de jovent hi fèiem gimnàstica sueca. Ens guardàvem del fred amb “el trajo olímpic”. Denominació fastuosa que es correspon amb l’actual xandall. Acabada la sessió saltàvem pel Torrent de la Pòlvora camps enllà devers la cruïlla de la carretera d’Argentona on la via del tramvia se’n separava per travessar la riera prop de la fàbrica d’anissats del sr. Gualba.El retorn per la carretera i als Burots (ara Plaça de Granollers) trencàvem pel Camí de la Geganta fins a prop del carrer Sant Isidor per reintegrar-nos a l’origen. Havíem recorregut pels camps pagesívols de la actual Via Europa i pels quasi erms del Poble Sec (ara Cerdanyola). Una dutxa freda dins de la barraca del Sr.Roc rodejats de pells de conill, en funció d’assecador. I això tres cops a la setmana. Una sessió respiratòria i seguidament córrer, cross country per preparar-se adeqüadament per a la temporada de pista. Cadascú la seva especialitat. Avall cap a casa, esmorzar, i els que eren oficinistes cap a la feina i els vailets en estat escolar al col·legi. Qui signa cap a Valldemia. (Alliberat, el meu pare, parcialment del cost econòmic gràcies a la bona voluntat del Germà Doroteu). Valldemia un recinte escolar gairebé en exclusiva d’interns i en aquell temps un col·legi d’elit nacional i on passàvem tantes hores resant, dedicades a la nostra salut espiritual com les que dedicàvem a les assignatures per afrontar el futur vital.Cal no oblidar que vivíem anys de república i que en previsió dels projectes escolars negatius per a les escoles religioses que suraven a l’ambient, els “hermanus” maristes havien renunciat a la sotana i vestien de paisà i a la porxada de l’entrada del col·legi (que continua igual d’estructura) no hi havia cap referència a marista o a Valldemia sinó aquesta llegenda: “Propriété Immobilière Française”.De vegades el temps passat et regurgita a la memòria. I ho evoques. S’hi escau i permeti’m un “Perdonin les molèsties”. D’un temps llunyà
Isidre Julià i Avellaneda. Mataroní de l’any 1972.
Gener any 1934. Sis hores de la matinada. Camp de Mossèn Plandolit. També, pomposament, anomenat L’Estadi. Pistes del C. A. Laietània. Un bon manat de jovent hi fèiem gimnàstica sueca. Ens guardàvem del fred amb “el trajo olímpic”. Denominació fastuosa que es correspon amb l’actual xandall. Acabada la sessió saltàvem pel Torrent de la Pòlvora camps enllà devers la cruïlla de la carretera d’Argentona on la via del tramvia se’n separava per travessar la riera prop de la fàbrica d’anissats del sr. Gualba.El retorn per la carretera i als Burots (ara Plaça de Granollers) trencàvem pel Camí de la Geganta fins a prop del carrer Sant Isidor per reintegrar-nos a l’origen. Havíem recorregut pels camps pagesívols de la actual Via Europa i pels quasi erms del Poble Sec (ara Cerdanyola). Una dutxa freda dins de la barraca del Sr.Roc rodejats de pells de conill, en funció d’assecador. I això tres cops a la setmana. Una sessió respiratòria i seguidament córrer, cross country per preparar-se adeqüadament per a la temporada de pista. Cadascú la seva especialitat. Avall cap a casa, esmorzar, i els que eren oficinistes cap a la feina i els vailets en estat escolar al col·legi. Qui signa cap a Valldemia. (Alliberat, el meu pare, parcialment del cost econòmic gràcies a la bona voluntat del Germà Doroteu). Valldemia un recinte escolar gairebé en exclusiva d’interns i en aquell temps un col·legi d’elit nacional i on passàvem tantes hores resant, dedicades a la nostra salut espiritual com les que dedicàvem a les assignatures per afrontar el futur vital.Cal no oblidar que vivíem anys de república i que en previsió dels projectes escolars negatius per a les escoles religioses que suraven a l’ambient, els “hermanus” maristes havien renunciat a la sotana i vestien de paisà i a la porxada de l’entrada del col·legi (que continua igual d’estructura) no hi havia cap referència a marista o a Valldemia sinó aquesta llegenda: “Propriété Immobilière Française”.De vegades el temps passat et regurgita a la memòria. I ho evoques. S’hi escau i permeti’m un “Perdonin les molèsties”. 
