Vivim rodejats de soroll. Tot el nostre entorn és encerclat de soroll. Tant soroll que, de vegades, em plauria haver viscut en aquells temps llunyans en els que, llevat de les fresses naturals, el soroll encara no s’havia trasmudat en decibels. En aquella època que Fray Luis de León ens cantava amb la lira poètica: “Que descansada vida / la del que huye del mundanal ruïdo/...”Sembla que tot acte en cada circumstància, particular o pública, perquè tingui reclam, ha d’esvalotar l’aire i retrunyir tan lluny com es pugui perquè si no és així, no existeix.En aquest mes de desembre els aguts encara pugen més amunt que al llarg de l’any, s’enfilen a les octaves més altes de les partitures. I, a més a més, no paren ni un sol dia, talment que la bufera sonora, de tota mena i origen, fos inesgotable.Tothom mira de sobrepassar el nivell acústic de l’altre. Hi ha establertes unes normes que fixen la màxima potència permesa, però, res de res. Les festes són les festes i tot val. Val per molestar aquelles oïdes que no necessiten tocs de diana estridents. Que, encara, romanen en capacitat -i potser i tot- necessitat de sentir-se el batec en l’expressió vital més íntima.No vull pas criticar-ho. És un signe -entre molts d’altres- de la civilització actual. I cal acceptar-lo perquè en tot cas et comportes com un rara avis de la societat d’ara. Qui signa, sovint, pensa que el soroll s’ha transformat en una necessitat peremptòria.Sembla que el silenci ens causa por. Aquest silenci sideral que es mou en els límits del murmuri apaivagat que condueix a la introspecció, a l’anàlisi, a l’examen propi per intentar d’arribar a la comprensió del fenomen humà. A la procura de fer-se amb una quantitat del coneixement del jo. Afavorir-se amb la petita dosi de coneixement, cadascú de cadascú.Perquè sembla ésser que anem pel món arramadats. -Ens plau ésser elements d’aquell ramat que un gos d’atura ens posa dintre la cleda comuna dominant-nos pels xiulets i la por?... Segurament una dosi mixta de silenci i soroll s’aproparia a l’ideal. Soroll
Isidre Julià i Avellaneda. Mataroní de l’any 1972
Vivim rodejats de soroll. Tot el nostre entorn és encerclat de soroll. Tant soroll que, de vegades, em plauria haver viscut en aquells temps llunyans en els que, llevat de les fresses naturals, el soroll encara no s’havia trasmudat en decibels. En aquella època que Fray Luis de León ens cantava amb la lira poètica: “Que descansada vida / la del que huye del mundanal ruïdo/...”Sembla que tot acte en cada circumstància, particular o pública, perquè tingui reclam, ha d’esvalotar l’aire i retrunyir tan lluny com es pugui perquè si no és així, no existeix.En aquest mes de desembre els aguts encara pugen més amunt que al llarg de l’any, s’enfilen a les octaves més altes de les partitures. I, a més a més, no paren ni un sol dia, talment que la bufera sonora, de tota mena i origen, fos inesgotable.Tothom mira de sobrepassar el nivell acústic de l’altre. Hi ha establertes unes normes que fixen la màxima potència permesa, però, res de res. Les festes són les festes i tot val. Val per molestar aquelles oïdes que no necessiten tocs de diana estridents. Que, encara, romanen en capacitat -i potser i tot- necessitat de sentir-se el batec en l’expressió vital més íntima.No vull pas criticar-ho. És un signe -entre molts d’altres- de la civilització actual. I cal acceptar-lo perquè en tot cas et comportes com un rara avis de la societat d’ara. Qui signa, sovint, pensa que el soroll s’ha transformat en una necessitat peremptòria.Sembla que el silenci ens causa por. Aquest silenci sideral que es mou en els límits del murmuri apaivagat que condueix a la introspecció, a l’anàlisi, a l’examen propi per intentar d’arribar a la comprensió del fenomen humà. A la procura de fer-se amb una quantitat del coneixement del jo. Afavorir-se amb la petita dosi de coneixement, cadascú de cadascú.Perquè sembla ésser que anem pel món arramadats. -Ens plau ésser elements d’aquell ramat que un gos d’atura ens posa dintre la cleda comuna dominant-nos pels xiulets i la por?... Segurament una dosi mixta de silenci i soroll s’aproparia a l’ideal. 
