Amb el pas dels anys anem perdent facultats. Físiques, intel·lectuals i de tota mena. Entre elles, la memòria, potser, és la més afectada. Fins a cert punt i per a certs esdeveniments passats -tal vegada- no ens n’hauríem de doldre gaire. Sobretot per als records que ens signifiquen un llast negatiu. Però... A l’inici de la setmana passada tinguérem un parell de dies d’una temperatura inhabitualment baixa considerant la data del calendari. Que immediatament després va canviar-se per una súbita pujada del termòmetre.No havent-me vacunat per la grip estacional, amb l’intent de morir-me de mort natural i no induïda, vaig obrir l’armari i em vaig abillar amb l’abric. Degut a l’edat ningú no se’n va estranyar, ni va mirar-me de reüll, ni va iniciar un somriure insinuant un signe de befa malgrat que molts vianants, encara, anaven amb roba d’estiu.Però un vell amic de la mili, en coincidir al carrer el dia de la glopada tèrmica, amb aquella llibertat que dóna l’amistat i la convivència militar em féu; home, no fotis!...Jo amb aquella bonhomia que ens acompanya en el tracte dels que vàrem passar tantes hores perdudes junts al llarg dels tres anys de servei de caqui (maquis inclòs), vaig tenir la sort de recordar en aquell moment un fet que, llavors, als 21 anys em va estranyar, si es que a la mili ets pots estranyar de res. Vaig respondre: -Tu no deus haver pas oblidat que les ordenances militars decidien un dia fix per carregar-nos amb l’abric o el capot -com se’n digués- tant si encara feia calor o no i l’havíem de traginar fins a l’altra data assignada tant si feia, encara, fred o no?. Amb l’agreujant de la fortor de mul que desprenia. Un tuf inevitable i característic en un regiment de muntanya.Tot plegat una trobada amical infreqüent -cada dia més escassa- quan la vida ja ha arribat a una xifra d’anys superior a la mitjana. I te n’alegres. Però que, alhora, et percudeix dolorosament i -mal que no vulguis- et val per preguntar-te de què ha servit tot aquell remombori crudel del 1936. I els d’arreu i sempre. I emmudeixes perquè l’experiència pròpia viscuda junt amb el relat històric de la humanitat és decebedor. L’abric i...
Isidre Julià i Avellaneda.Mataroní de l’any 1972.
Amb el pas dels anys anem perdent facultats. Físiques, intel·lectuals i de tota mena. Entre elles, la memòria, potser, és la més afectada. Fins a cert punt i per a certs esdeveniments passats -tal vegada- no ens n’hauríem de doldre gaire. Sobretot per als records que ens signifiquen un llast negatiu. Però... A l’inici de la setmana passada tinguérem un parell de dies d’una temperatura inhabitualment baixa considerant la data del calendari. Que immediatament després va canviar-se per una súbita pujada del termòmetre.No havent-me vacunat per la grip estacional, amb l’intent de morir-me de mort natural i no induïda, vaig obrir l’armari i em vaig abillar amb l’abric. Degut a l’edat ningú no se’n va estranyar, ni va mirar-me de reüll, ni va iniciar un somriure insinuant un signe de befa malgrat que molts vianants, encara, anaven amb roba d’estiu.Però un vell amic de la mili, en coincidir al carrer el dia de la glopada tèrmica, amb aquella llibertat que dóna l’amistat i la convivència militar em féu; home, no fotis!...Jo amb aquella bonhomia que ens acompanya en el tracte dels que vàrem passar tantes hores perdudes junts al llarg dels tres anys de servei de caqui (maquis inclòs), vaig tenir la sort de recordar en aquell moment un fet que, llavors, als 21 anys em va estranyar, si es que a la mili ets pots estranyar de res. Vaig respondre: -Tu no deus haver pas oblidat que les ordenances militars decidien un dia fix per carregar-nos amb l’abric o el capot -com se’n digués- tant si encara feia calor o no i l’havíem de traginar fins a l’altra data assignada tant si feia, encara, fred o no?. Amb l’agreujant de la fortor de mul que desprenia. Un tuf inevitable i característic en un regiment de muntanya.Tot plegat una trobada amical infreqüent -cada dia més escassa- quan la vida ja ha arribat a una xifra d’anys superior a la mitjana. I te n’alegres. Però que, alhora, et percudeix dolorosament i -mal que no vulguis- et val per preguntar-te de què ha servit tot aquell remombori crudel del 1936. I els d’arreu i sempre. I emmudeixes perquè l’experiència pròpia viscuda junt amb el relat històric de la humanitat és decebedor. 
