Són dues xifres que situades contigües tenen el valor numèric de vuitanta-vuit. Una quantitat que pot definir pesos, litres, metres, etc. Però que aquí signifiquen anys. Perquè el dia 31 d’octubre -diumenge passat- s’escaigué el vuitanta-vuitè aniversari del meu naixement. Una data tan innòcua com d’altres i que jo sàpiga que per no tenir no té ni relleu històric.Un no pertany a la configuració cabalística de la numerologia. Però cal reconèixer que la xifra 8 posseeix un cert encís visual. Potser no tant com el 2. Que, tanmateix sembla un cigne esvelt i gràcil desplaçant-se- com els d’en Txaikovski- damunt la superfície del llac de la música immortal.Vuitanta-vuit anys són un munt d’anys. I més en la seva definició en el nostre i d’altres idiomes que no són atents ni caritatius amb l’edat. Qui signa -si fos gavatx- se sentiria menys envellit, molt menys caduc. Els francesos -europeus sensibles i gentils- aquesta data l’anomenen -vostè ho sap- quatre-vingts i afegeixen huit.-Vostè s’imagina aquesta edat esquarterada en quatre de vint i un de vuit. Quatre joves de vint i un bordegàs de vuit! O altres combinacions, 2 de quaranta-quatre. I continuï fabricant variacions...Perdoni per la capgrossada. Per deixar córrer la fantasia per les rutes de les elucubracions impossibles. Per les ficcions que ni poden alçar vol. Per somniar truites en una edat que és buida -o gairebé- de tot, llevat de malsons...En el tram de l’alta vellesa malgrat l’aparença de benignitat- acudint al refranyer- en la vida gairebé tot són absències de “roses, violes i romaní”. De res no serveix la flor de la innocència, ni la flor de la joventut. Ni...ni... Potser, encara, perdura la flor de l’amor...Però emprar la flor de la retòrica -la que sigui- per intentar endiumenjar el tram final de la vida, és mentir pel broc gros. Lamento la fluctuació barliqui-barloqui del text. Però quan t’han apamat la llargària del taüt -i ningú no se n’escapa- poca broma. Perquè constates que el dolor i el patiment són l’única oferta i la darrera ofensa del tràmit vital. 88
Isidre Julià i Avellaneda. Mataroní de l'any 1972
Són dues xifres que situades contigües tenen el valor numèric de vuitanta-vuit. Una quantitat que pot definir pesos, litres, metres, etc. Però que aquí signifiquen anys. Perquè el dia 31 d’octubre -diumenge passat- s’escaigué el vuitanta-vuitè aniversari del meu naixement. Una data tan innòcua com d’altres i que jo sàpiga que per no tenir no té ni relleu històric.Un no pertany a la configuració cabalística de la numerologia. Però cal reconèixer que la xifra 8 posseeix un cert encís visual. Potser no tant com el 2. Que, tanmateix sembla un cigne esvelt i gràcil desplaçant-se- com els d’en Txaikovski- damunt la superfície del llac de la música immortal.Vuitanta-vuit anys són un munt d’anys. I més en la seva definició en el nostre i d’altres idiomes que no són atents ni caritatius amb l’edat. Qui signa -si fos gavatx- se sentiria menys envellit, molt menys caduc. Els francesos -europeus sensibles i gentils- aquesta data l’anomenen -vostè ho sap- quatre-vingts i afegeixen huit.-Vostè s’imagina aquesta edat esquarterada en quatre de vint i un de vuit. Quatre joves de vint i un bordegàs de vuit! O altres combinacions, 2 de quaranta-quatre. I continuï fabricant variacions...Perdoni per la capgrossada. Per deixar córrer la fantasia per les rutes de les elucubracions impossibles. Per les ficcions que ni poden alçar vol. Per somniar truites en una edat que és buida -o gairebé- de tot, llevat de malsons...En el tram de l’alta vellesa malgrat l’aparença de benignitat- acudint al refranyer- en la vida gairebé tot són absències de “roses, violes i romaní”. De res no serveix la flor de la innocència, ni la flor de la joventut. Ni...ni... Potser, encara, perdura la flor de l’amor...Però emprar la flor de la retòrica -la que sigui- per intentar endiumenjar el tram final de la vida, és mentir pel broc gros. Lamento la fluctuació barliqui-barloqui del text. Però quan t’han apamat la llargària del taüt -i ningú no se n’escapa- poca broma. Perquè constates que el dolor i el patiment són l’única oferta i la darrera ofensa del tràmit vital. 
