Com un cadell de gos bordava a la lluna les nits d’agost tan plenes de festes majors íntimes i d’estrelles quan pel fil de plata de la llum nocturna descendien a banyar-se a l’aigua mansa del gorg quan la vida, encara, era tèbia de sol i joventut. Jugava a somniar albades com falena girant enlluernada en el llevant del futur.Penjava en cada estel la llavor de l’esperança. I aquella lluna sonàmbula creuava l’horitzó i l’arrelava a terra amb la pròpia ombra. Ell era un cadell de gos i bordava a la lluna. Lladrucs inútils que li despertaven el son resignat de la nocturnitat adulta.I, mentrestant, el solc ben lentament li anava llaurant les hores que creixien tan de pressa i es musteïen com els nimbus en cada vespre de la vida. De res no n’estava cansat ni li dolia la picassa. Ara, la finestra de la nit la tanca amb barralleva, mentre comença a destriar les sements del somni a les palpentes.Els hiverns li han enfredorit el sol. I hi roman sol en aquesta solitud on les bruixes del temps es mengen userdes de collita. Està sol amb el fred i s’abriga amb la por que tremola de fred. Potser ha estalviat massa la llenya que escalfa l’ansat dels somnis. I amb les mans balbes ha enfredorit el sol. I, ara, l’hivern és d’ell. I de ningú més. En la feixa del temps se li han rovellat les arades. I, en el pedrís de l’autenticitat, el sol reverbera el bull de l’antull. La madeixa dels raigs emmirallats en els ulls agarberen collites ensacades en la fantasia del vent. Del vent que escombra la realitat i s’enduu totes les gotes de la pluja dels somnis. S’ha saquejat l’entrepà del futur i no li resta ni un paller amb pal ni ansat, sota d’un cel on es congria l’huracà de les incògnites.-Què pot incinerar d’ell mateix, avui, quan neixi l’alba i li cremi les preguntes dels malsons?. No li arribarà cap raig solar de resposta. I el dia donarà el tomb calcant ahirs al full del calendari. Enmig de les boires les hores li cavalquen ombres compactes. S’adormen al rampeu de la nit. I el rou de les hores petites li humiteja el llençol del seu llit. Aquest llit que és fusta de taüt i on se l’incendien les flames del foc de l’eternitat. Un tema
Isidre Julià i Avellaneda. Hitoriador de l'any 1972.
Com un cadell de gos bordava a la lluna les nits d’agost tan plenes de festes majors íntimes i d’estrelles quan pel fil de plata de la llum nocturna descendien a banyar-se a l’aigua mansa del gorg quan la vida, encara, era tèbia de sol i joventut. Jugava a somniar albades com falena girant enlluernada en el llevant del futur.Penjava en cada estel la llavor de l’esperança. I aquella lluna sonàmbula creuava l’horitzó i l’arrelava a terra amb la pròpia ombra. Ell era un cadell de gos i bordava a la lluna. Lladrucs inútils que li despertaven el son resignat de la nocturnitat adulta.I, mentrestant, el solc ben lentament li anava llaurant les hores que creixien tan de pressa i es musteïen com els nimbus en cada vespre de la vida. De res no n’estava cansat ni li dolia la picassa. Ara, la finestra de la nit la tanca amb barralleva, mentre comença a destriar les sements del somni a les palpentes.Els hiverns li han enfredorit el sol. I hi roman sol en aquesta solitud on les bruixes del temps es mengen userdes de collita. Està sol amb el fred i s’abriga amb la por que tremola de fred. Potser ha estalviat massa la llenya que escalfa l’ansat dels somnis. I amb les mans balbes ha enfredorit el sol. I, ara, l’hivern és d’ell. I de ningú més. En la feixa del temps se li han rovellat les arades. I, en el pedrís de l’autenticitat, el sol reverbera el bull de l’antull. La madeixa dels raigs emmirallats en els ulls agarberen collites ensacades en la fantasia del vent. Del vent que escombra la realitat i s’enduu totes les gotes de la pluja dels somnis. S’ha saquejat l’entrepà del futur i no li resta ni un paller amb pal ni ansat, sota d’un cel on es congria l’huracà de les incògnites.-Què pot incinerar d’ell mateix, avui, quan neixi l’alba i li cremi les preguntes dels malsons?. No li arribarà cap raig solar de resposta. I el dia donarà el tomb calcant ahirs al full del calendari. Enmig de les boires les hores li cavalquen ombres compactes. S’adormen al rampeu de la nit. I el rou de les hores petites li humiteja el llençol del seu llit. Aquest llit que és fusta de taüt i on se l’incendien les flames del foc de l’eternitat. 
