Aquelles engrescadores olors que es desprenien de les cuines antigues, han passat a la història gastronòmica arraconades per la velocitat de la civilització.Però, tanmateix, no tot són flors i violes, si sense agafar la lupa, ens fixem una mica en allò que hem perdut. Clar que aquells que generacionalment no han conegut quelcom, no ho enyoren. Per simple ignorància temporal. Que és tan abundosa i, sovint, voluntària...Avui parlarem del menjar. Érem pocs abans i la superfície de terreny agrícola de conreu era extensíssima. I malgrat aquest dèficit de zona agrària i l’augment vegetatiu, no ens manca de res per satisfer -o almenys- acontentar el païdor.Han fallat algunes teories com la de Malthus. La ciència ha augmentat el rendiment de les sements i abreujat el cicle temporal des de la germinació fins el moment de la collita. Però en benefici de què ?. O millor dit -a guany de qui?
El catering és la mostra antonomàstica del menjar insípid, vulgar, per als estòmacs del gran regiment de la humanitat que ha de menjar el ranxo casernari sense altra opció. Perquè llevat d’alguns sibarites de pela llarga -i de paladar exquisit- hem estat ensibornats i convençuts que aquest servei de manduca -com els fast-food- són propis d’una generació lliure, desproveïda del llast maligne, carrincló i ignorant de les precedents.Avui en dia es fa difícil de menjar quelcom de natural. Que vol dir qualitat, tast i salut. Quelcom sense conservants, ni edulcorants, ni que hagi crescut o madurat al ritme estacional que li correspon per natura. Que tingui el sabor propi. Cal dir res més?.El meu pare, ja gran, em preguntava: Noi, què mengen els rics?. Jo no ho he sabut mai. Però sí que abans d’un fast-food, ni que sigui al Mac-dallonses i servit per una cambrera enlluernadorament sexy, prefereixo menjar-me una torrada amb una arengada. A l’antiga. Clar, si trobo els suports de llavors... Amb la medicina d’avui i el menjar d’abans, arribaríem als cent, com si no res.
