Fou un itinerari d’encanteri en la ruta astral en la que coincidírem tots dos en una singular hora estritllada en el cronòmetre solar. Com dues sagetes en l’ombra recurrent del gnòmon gofrat en el mur dels esdeveniments inescrutables.Fou un caprici de l’atzar que ens posà a l’abast l’aventura amorosa en una mateixa albada en la que els pòl·lens nutricis ens coincidiren per a l’inici d’un viatge comú pedalejant devers la remota avinença del futur. I hem fruït tota la música que dormia en la pols sideral del clavicèmbal dels auguris al llarg de totes les turbulències de la vida. Ja no res més volíem sinó la perdurable ressonància dels records, la infinita redundància del cor en la pluja d’estels que sempre assaonaren la nostra convivència lliurement assumida, innecessària de papers signats. (si bé forçada en l’ofensa maligna dels poders inics).Tu m’emplenares el paisatge de serpentines de sol i plenilunis. Els prismes quotidians han configurat un mirall de mil imatges i reflexos insòlits que han perdurat en cada batec del rellotge de la vida. Jo m’hi he sentit transeünt en plenitud de ruta i cruïlles perquè en tots els ponts que travessen les aigües del destí s’hi ha allitat un meandre d’emparança i benignitat i redol per a nedar-hi les més belles rapsòdies de l’afecte.Vàrem comptar minuts i hores i dies i molts anys i a les nostres mans engalzades mai no les hi calgué ni anells de prometences ni juraments.De bon inici -recordo els catorze anys a l’Institut- optàrem, en el solc més profund del cor i en la benaurada sol·licitud dels anhels, per fer de dues vides un destí. I així ho aconseguírem en la llarga permanència tatuada en el pergamí del temps.I em deixares el 9 d’agost del 2005... La teva absència no és una cendra enfredorida i almoina del record, no! Percudeix ecos atiant el clam de l’immarcescible apogeu del nostre lligam. Em lliga a Tu el passat, l’ara i el futur, immutablement.D’ençà cinc anys pervisc en la carícia del teu record, Francesca, esposa. Evocació de Francesca
Isidre Julià i Avellaneda. Mataroní de l’any 1972.
Fou un itinerari d’encanteri en la ruta astral en la que coincidírem tots dos en una singular hora estritllada en el cronòmetre solar. Com dues sagetes en l’ombra recurrent del gnòmon gofrat en el mur dels esdeveniments inescrutables.Fou un caprici de l’atzar que ens posà a l’abast l’aventura amorosa en una mateixa albada en la que els pòl·lens nutricis ens coincidiren per a l’inici d’un viatge comú pedalejant devers la remota avinença del futur. I hem fruït tota la música que dormia en la pols sideral del clavicèmbal dels auguris al llarg de totes les turbulències de la vida. Ja no res més volíem sinó la perdurable ressonància dels records, la infinita redundància del cor en la pluja d’estels que sempre assaonaren la nostra convivència lliurement assumida, innecessària de papers signats. (si bé forçada en l’ofensa maligna dels poders inics).Tu m’emplenares el paisatge de serpentines de sol i plenilunis. Els prismes quotidians han configurat un mirall de mil imatges i reflexos insòlits que han perdurat en cada batec del rellotge de la vida. Jo m’hi he sentit transeünt en plenitud de ruta i cruïlles perquè en tots els ponts que travessen les aigües del destí s’hi ha allitat un meandre d’emparança i benignitat i redol per a nedar-hi les més belles rapsòdies de l’afecte.Vàrem comptar minuts i hores i dies i molts anys i a les nostres mans engalzades mai no les hi calgué ni anells de prometences ni juraments.De bon inici -recordo els catorze anys a l’Institut- optàrem, en el solc més profund del cor i en la benaurada sol·licitud dels anhels, per fer de dues vides un destí. I així ho aconseguírem en la llarga permanència tatuada en el pergamí del temps.I em deixares el 9 d’agost del 2005... La teva absència no és una cendra enfredorida i almoina del record, no! Percudeix ecos atiant el clam de l’immarcescible apogeu del nostre lligam. Em lliga a Tu el passat, l’ara i el futur, immutablement.D’ençà cinc anys pervisc en la carícia del teu record, Francesca, esposa. 
