Són a punt d’iniciar-se els mítings màxims de l’atletisme. Els estadis s’ompliran d’atletes d’arreu del món. I una vegada més, els de color seran els que pujaran als podis. I davant les performances extraordinàries dels atletes de raça negra o dels pervinguts de països de l’anomenat tercer món, una reflexió surt immediata: ¿per què aquesta exuberant arreplegadissa de llocs primers i triomfs d’aquest jovent sortit d’uns espais geogràfics mancats de tot, menys de malalties i pobresa ?-Per què aquest domini absolut, clar, damunt -o davant- de la nostra blancor senyorívola, còmodament instal·lada en el benestar?Jo m’arrisco en expressar el meu criteri que val tant o tan poc com qualsevol d’altre amb les excuses prèvies als savis de l’assumpte. Pregumtem-nos, doncs, -qui o quants de nosaltres quan ens cal traslladar-nos optem pel cames ajudeu-me?...La urgència, la peremptorietat del cas, són els eximents que aportem per justificar una actitud que sovint es redossa en la comoditat o la mandra. D’on penso que surt la diferència abismal entre els descendents ancestrals dels no blancs que foren -i són- acostumats -per força- al trot pedestre per circular per la vida. Crec, doncs, que aquest entrenament habitual, de quelcom els ha de valer quant a l’esquema físic i consegüentment al rendiment òptim.Així, doncs, nosaltres, els del primer món, ens hem anat acostumant al cotxe, al metro, al bus, a la moto i a tot allò que ens mogui sense que les cames ens hi ajudin. Ens hem decidit per a tot aquell estalvi d’exercici global. Vull dir que la civilització apunta cap a un oci total. I penso que aquells temps passats quan ni la roda s’havia inventat, foren l’època històrica anònima amb més recordmen. El mal és que llavors no hi havia el C.O.I. ni el cronòmetre, ni les drogues ni els C.A.R.Tot apunta a què, si continuem essent acòlits del dolce far niente, el més probable és que ens convertim en una mena de neoterrestres lil·liputencs amb cap de caixa de televisió i cames de canari. Cames ajudeu-me...
Isidre Julià i Avellaneda. Mataroní de l’any 1972.
Són a punt d’iniciar-se els mítings màxims de l’atletisme. Els estadis s’ompliran d’atletes d’arreu del món. I una vegada més, els de color seran els que pujaran als podis. I davant les performances extraordinàries dels atletes de raça negra o dels pervinguts de països de l’anomenat tercer món, una reflexió surt immediata: ¿per què aquesta exuberant arreplegadissa de llocs primers i triomfs d’aquest jovent sortit d’uns espais geogràfics mancats de tot, menys de malalties i pobresa ?-Per què aquest domini absolut, clar, damunt -o davant- de la nostra blancor senyorívola, còmodament instal·lada en el benestar?Jo m’arrisco en expressar el meu criteri que val tant o tan poc com qualsevol d’altre amb les excuses prèvies als savis de l’assumpte. Pregumtem-nos, doncs, -qui o quants de nosaltres quan ens cal traslladar-nos optem pel cames ajudeu-me?...La urgència, la peremptorietat del cas, són els eximents que aportem per justificar una actitud que sovint es redossa en la comoditat o la mandra. D’on penso que surt la diferència abismal entre els descendents ancestrals dels no blancs que foren -i són- acostumats -per força- al trot pedestre per circular per la vida. Crec, doncs, que aquest entrenament habitual, de quelcom els ha de valer quant a l’esquema físic i consegüentment al rendiment òptim.Així, doncs, nosaltres, els del primer món, ens hem anat acostumant al cotxe, al metro, al bus, a la moto i a tot allò que ens mogui sense que les cames ens hi ajudin. Ens hem decidit per a tot aquell estalvi d’exercici global. Vull dir que la civilització apunta cap a un oci total. I penso que aquells temps passats quan ni la roda s’havia inventat, foren l’època històrica anònima amb més recordmen. El mal és que llavors no hi havia el C.O.I. ni el cronòmetre, ni les drogues ni els C.A.R.Tot apunta a què, si continuem essent acòlits del dolce far niente, el més probable és que ens convertim en una mena de neoterrestres lil·liputencs amb cap de caixa de televisió i cames de canari. 
