És a dir la Plaça de Granollers. Quaranta-cinc metres enlaire per damunt del nivell de la mar Meditèrrania.On encara -diuen els pescadors de canya somniosos- que en les nits de pleniluni s’hi entrelluquen els trirrems fenicis, les veles triangulars llatines i hi suren àmfores gregues curulles d’alfes i omegues...El lloc que ara ocupa la Plaça de Granollers, abans de l’expansió darrera, era el tram gairebé inicial de la carretera cap a Argentona que tenia la fita de pedra indicativa del quilòmetre zero, plantada al carrer d’Isern, junt al Carrer de Catalunya.I era coneguda com dels Burots perquè, on s’hi ha bastit el gratacels paral·lelepipèdic més superb de l’entorn, allà mateix hi havia la caseta recaptadora de qualques tributs municipals a cura dels funcionaris definits amb aquest nom. I, també, s’anomenava de les Cotxeres, degut a què a la banda de baix, els tramvies hi tenien la seva lludriguera. Anem a l’actualitat i deixem-nos de romanços caducs. D’uns anys ençà, són moda les rodones giratòries. També conegudes per rotondes i altres sinònims. La Plaça de Granollers -popularment del Tramvia- ha adquirit aquesta fesomia. Però es diferencia d’altres per una peculiaritat prou expressiva visualment. El rost orogràfic ha motivat, a efectes estètics, que li omplissin el desnivell mitjançant unes bones tones de terra. I ha quedat estructurada com un turó. Petit. Un turonet. Un turonet urbà. La cota 45.La plaça de Granollers en el seu inici posseïa un moblatge totalment vegetal. I suposava una oxigenació ecològica. Alhora que -cruïlla dels set vials de grisor asfàltica que l’encerclen- era un petit oasi on els set arbres, la gespa verda i un parterre floral acurat i multicolor li atorgaven un encanteri enmig de la selva urbana. Qui signa la va anomenar El Turó dels Sis Arbres.Malauradament, d’un temps ençà està en contínua degradació. Només hi resten quatre arbres tètrics que fereixen la mirada i ofenen el paisatge. Però com que la gespa del sòl és atesa curosament i el parterre hi perviu solvent de flors, no vull escriure’n el seu rèquiem. N’esperanço el seu reviscolament. Cota urbana 45
Isidre Julià i Avellaneda. Mataroní de l’any 1972.
És a dir la Plaça de Granollers. Quaranta-cinc metres enlaire per damunt del nivell de la mar Meditèrrania.On encara -diuen els pescadors de canya somniosos- que en les nits de pleniluni s’hi entrelluquen els trirrems fenicis, les veles triangulars llatines i hi suren àmfores gregues curulles d’alfes i omegues...El lloc que ara ocupa la Plaça de Granollers, abans de l’expansió darrera, era el tram gairebé inicial de la carretera cap a Argentona que tenia la fita de pedra indicativa del quilòmetre zero, plantada al carrer d’Isern, junt al Carrer de Catalunya.I era coneguda com dels Burots perquè, on s’hi ha bastit el gratacels paral·lelepipèdic més superb de l’entorn, allà mateix hi havia la caseta recaptadora de qualques tributs municipals a cura dels funcionaris definits amb aquest nom. I, també, s’anomenava de les Cotxeres, degut a què a la banda de baix, els tramvies hi tenien la seva lludriguera. Anem a l’actualitat i deixem-nos de romanços caducs. D’uns anys ençà, són moda les rodones giratòries. També conegudes per rotondes i altres sinònims. La Plaça de Granollers -popularment del Tramvia- ha adquirit aquesta fesomia. Però es diferencia d’altres per una peculiaritat prou expressiva visualment. El rost orogràfic ha motivat, a efectes estètics, que li omplissin el desnivell mitjançant unes bones tones de terra. I ha quedat estructurada com un turó. Petit. Un turonet. Un turonet urbà. La cota 45.La plaça de Granollers en el seu inici posseïa un moblatge totalment vegetal. I suposava una oxigenació ecològica. Alhora que -cruïlla dels set vials de grisor asfàltica que l’encerclen- era un petit oasi on els set arbres, la gespa verda i un parterre floral acurat i multicolor li atorgaven un encanteri enmig de la selva urbana. Qui signa la va anomenar El Turó dels Sis Arbres.Malauradament, d’un temps ençà està en contínua degradació. Només hi resten quatre arbres tètrics que fereixen la mirada i ofenen el paisatge. Però com que la gespa del sòl és atesa curosament i el parterre hi perviu solvent de flors, no vull escriure’n el seu rèquiem. N’esperanço el seu reviscolament. 
