He après -qui no aprèn cada dia i tots els dies?- que segons Campoamor res no és veritat ni mentida, sinó que tot depèn del color del vidre que ens posen o ens posem davant els ulls. Per necessitat o conveniència. Així, doncs,-i de moment- mirant amb la nina lliure de coloraines addicionals, he preferit deixar aquestes ratlles relatives a les passades Festes per quan ja hom n’ha libat tot el nèctar. O la beguda fada de la indiferència. O el calze del dol. Perquè és trist de pensar que algú -només que sigui un- s’ho hagi passat malament, en un món on el botafumeiro de la solidaritat amb els desvalguts i de l’amor al proïsme -majoritàriament- es volatilitza en encens de bona voluntat, de campanades i raïms... Total, en no res més que una fal·làcia que s’evapora en l’escuma de la copa de cava. I si totes les festes de l’any són esperades amb deliri i celebrades amb domassos de joia al cor, cal reconèixer que les de Nadal, Cap d’Any i Reis -tant en les versions ancestrals com en les infiltracions paganes o d’altres presències forànies- arriben a un extrem que en determinades actituds prenen un signe d’acceleració, de deliri, d’eixelabrament.Hem entrat, aquests darrers anys, en una progressiva etapa de consum desbordat i forassenyat que cal observar en quina mesura es dispara i bat rècords. Tanmateix la crisi que sembla ésser la tònica negativa de l’actualitat, queda oblidada. Com desapareguda.Clar que essent tan fàcil i agradable transitar enmig de les empentes i garbuix d’aquest període excepcional que, encara, remou les fibres més nobles i dignes del personal devers l’obsequi familiar i amical (sense oblidar l’interessat) no és d’estranyar- doncs- l’eufòria encomanadissa que s’empelta de forma multitudinària.Però s’acaben les possibilitats de tot signe. I a la fi, ens immergim, a contracor, en la normalitat. La del calendari tenyit de dates negres durant les quals s’haurà d’equilibrar el pressupost de la vida. L’inventari emotiu, l’econòmic i el del seny.No és una crítica, simplement un criteri que potser és equivocat o no, amb tantes possibilitats com d’altres opinions. És allò del color, del vidre de Campoamor... Després de festes
Isidre Julià i Avellaneda. Mataroní de l’any 1972
He après -qui no aprèn cada dia i tots els dies?- que segons Campoamor res no és veritat ni mentida, sinó que tot depèn del color del vidre que ens posen o ens posem davant els ulls. Per necessitat o conveniència. Així, doncs,-i de moment- mirant amb la nina lliure de coloraines addicionals, he preferit deixar aquestes ratlles relatives a les passades Festes per quan ja hom n’ha libat tot el nèctar. O la beguda fada de la indiferència. O el calze del dol. Perquè és trist de pensar que algú -només que sigui un- s’ho hagi passat malament, en un món on el botafumeiro de la solidaritat amb els desvalguts i de l’amor al proïsme -majoritàriament- es volatilitza en encens de bona voluntat, de campanades i raïms... Total, en no res més que una fal·làcia que s’evapora en l’escuma de la copa de cava. I si totes les festes de l’any són esperades amb deliri i celebrades amb domassos de joia al cor, cal reconèixer que les de Nadal, Cap d’Any i Reis -tant en les versions ancestrals com en les infiltracions paganes o d’altres presències forànies- arriben a un extrem que en determinades actituds prenen un signe d’acceleració, de deliri, d’eixelabrament.Hem entrat, aquests darrers anys, en una progressiva etapa de consum desbordat i forassenyat que cal observar en quina mesura es dispara i bat rècords. Tanmateix la crisi que sembla ésser la tònica negativa de l’actualitat, queda oblidada. Com desapareguda.Clar que essent tan fàcil i agradable transitar enmig de les empentes i garbuix d’aquest període excepcional que, encara, remou les fibres més nobles i dignes del personal devers l’obsequi familiar i amical (sense oblidar l’interessat) no és d’estranyar- doncs- l’eufòria encomanadissa que s’empelta de forma multitudinària.Però s’acaben les possibilitats de tot signe. I a la fi, ens immergim, a contracor, en la normalitat. La del calendari tenyit de dates negres durant les quals s’haurà d’equilibrar el pressupost de la vida. L’inventari emotiu, l’econòmic i el del seny.No és una crítica, simplement un criteri que potser és equivocat o no, amb tantes possibilitats com d’altres opinions. És allò del color, del vidre de Campoamor... 
