Ben aclofat a les orelles d’un confortable sofà plantat en un racó tranquil de la seva llar el senyor Josep Maria ha anat escurçant la llargària d’un imponent Davidoff amb parsimònia. Lenta, molt lentament. Tal com cal aspirar el fum dels cigars de qualitat per treure’n tot el plaer gustatiu i l’aroma olfactiva. I de propina, assaborir-ne la deliqüescència màgica que, solament, els epígons d’Epicur són capaços de formular, en alambinar el ritu del procés químic de la combustió del tabac per aconseguir-ne la destil·lació sensorial...Aquella cambra va omplint-se d’una fragància captivant. Les figures mòbils, les filigranes àeries que crea el fum es transfiguren en una imatgeria vaporosa. I, així, diàriament, al llarg d’un munt d’anys.Dues dècades després de decidir, per pròpia voluntat, oblidar els cigars sense cap mena de reacció física ni psicològica, li cau un infart: El metge defineix: culpable el tabac. Se’n surt. El senyor Josep Maria que ja ha sofert moltes altres emergències físiques doloroses i permanents per cròniques, és home reflexiu. I la conseqüència definitiva és que si ha patit xocs malaltissos que li han causat patalogies severes sense haver-li proporcionat, prèviament cap goig, cal acceptar que el tabac -abans de tot- li havia proporcionat una satisfacció pletòrica. I conclou: he pagat poc per la satisfacció del fum.El senyor Josep Maria comprèn que el tabac és nociu. Ho ha entès sempre i -coherent- el fum l’ha aspirat a casa seva. Però opina que cadascú és lliure de viure la vida com la vol viure. I arriba a la conclusió subjectiva de què l’entossudiment oficial contra el tabac, és una decisió més bé d’aspecte econòmic que no pas problema de salut. Ell pensa que més costen a la societat els drogadictes, els alcohòlics, etc. I els delinqüents que viuen empresonats. Al senyor Josep Maria, el remolí del fum, sempre li va suggerir crear contes.Però mai no en va escriure cap. Ho creia massa arriscat. I no pas pel traç literari... Tabac, un conte
Isidre Julià i Avellaneda. Mataroní de l’any 1972
Ben aclofat a les orelles d’un confortable sofà plantat en un racó tranquil de la seva llar el senyor Josep Maria ha anat escurçant la llargària d’un imponent Davidoff amb parsimònia. Lenta, molt lentament. Tal com cal aspirar el fum dels cigars de qualitat per treure’n tot el plaer gustatiu i l’aroma olfactiva. I de propina, assaborir-ne la deliqüescència màgica que, solament, els epígons d’Epicur són capaços de formular, en alambinar el ritu del procés químic de la combustió del tabac per aconseguir-ne la destil·lació sensorial...Aquella cambra va omplint-se d’una fragància captivant. Les figures mòbils, les filigranes àeries que crea el fum es transfiguren en una imatgeria vaporosa. I, així, diàriament, al llarg d’un munt d’anys.Dues dècades després de decidir, per pròpia voluntat, oblidar els cigars sense cap mena de reacció física ni psicològica, li cau un infart: El metge defineix: culpable el tabac. Se’n surt. El senyor Josep Maria que ja ha sofert moltes altres emergències físiques doloroses i permanents per cròniques, és home reflexiu. I la conseqüència definitiva és que si ha patit xocs malaltissos que li han causat patalogies severes sense haver-li proporcionat, prèviament cap goig, cal acceptar que el tabac -abans de tot- li havia proporcionat una satisfacció pletòrica. I conclou: he pagat poc per la satisfacció del fum.El senyor Josep Maria comprèn que el tabac és nociu. Ho ha entès sempre i -coherent- el fum l’ha aspirat a casa seva. Però opina que cadascú és lliure de viure la vida com la vol viure. I arriba a la conclusió subjectiva de què l’entossudiment oficial contra el tabac, és una decisió més bé d’aspecte econòmic que no pas problema de salut. Ell pensa que més costen a la societat els drogadictes, els alcohòlics, etc. I els delinqüents que viuen empresonats. Al senyor Josep Maria, el remolí del fum, sempre li va suggerir crear contes.Però mai no en va escriure cap. Ho creia massa arriscat. I no pas pel traç literari... 
