Sembla que la paternitat (pare i mare) - en la quasi totalitat dels casos- atorga un domini total i immediat sobre el fill. La paternitat sigui a causa d’una voluntarietat o per raons d’una fallida de càlculs (els vells, siguin veraços, -recorden l’Ogino?) comporta unes determinades obligacions per als pares devers els fills. Però no tantes com, generalment, n’apleguen. Sobretot en aquelles que la precipitació causa -o pot motivar- problemes d’identitat quan el fill ha adquirit la capacitat de decidir per ell mateix.Una mostra d’aquestes decisions prematures pot ésser associar-lo a una entitat esportiva en néixer. Treure-li -per exemple- un carnet del Barça -fer-lo culé-, quan el plançó, en adquirir la capacitat de responsabilitzar-se de les seves preferències en aquest tema sigui la de sentir-se perico. O que l’opció sigui a la inversa.N’hi ha una bona diversitat de determinacions en què els pares haurien de mantenir-se neutres a l’espera de què els fills es puntualitzin pel seu compte. La potestat paternal hauria d’entendre que -malgrat com afirma el refranyer- NO sempre “els testos s’assemblen a les olles”. És demostrat científicament que l’herència suposa uns trets físics característics de molta similitud. Però aquest factor genètic té una incidència psicològica relativa en la determinació del caràcter del descendent.En aquesta diferència hi entren molts factors com és l’allau dels anys, l’evolució de la societat. I les variacions dels conceptes del codi global. I d’altres íntims, més subtils. Cadascú els que li són d’assignació pròpia i intransferibles.Cal considerar que la paternitat si, per inèrcia o tradició, vincula el nadó a concretes opcions de difícil renúncia i alliberament a posteriori, li està usurpant els drets fonamentals que -enllà del temps- s’ubicaran en el fill quan aquest per edat i convenciment s’haurà de definir per ell mateix. I explicitar-se per a fer-se amb la seva llibertat personal.Els pares han de tenir cura dels fills en els límits que els concerneix per a un desenvolupament sa, correcte i efectiu. Però no condicionar-li el futur. Paternitat
Isidre Julià i Avellaneda. Poeta Mestre en Gai Saber
Sembla que la paternitat (pare i mare) - en la quasi totalitat dels casos- atorga un domini total i immediat sobre el fill. La paternitat sigui a causa d’una voluntarietat o per raons d’una fallida de càlculs (els vells, siguin veraços, -recorden l’Ogino?) comporta unes determinades obligacions per als pares devers els fills. Però no tantes com, generalment, n’apleguen. Sobretot en aquelles que la precipitació causa -o pot motivar- problemes d’identitat quan el fill ha adquirit la capacitat de decidir per ell mateix.Una mostra d’aquestes decisions prematures pot ésser associar-lo a una entitat esportiva en néixer. Treure-li -per exemple- un carnet del Barça -fer-lo culé-, quan el plançó, en adquirir la capacitat de responsabilitzar-se de les seves preferències en aquest tema sigui la de sentir-se perico. O que l’opció sigui a la inversa.N’hi ha una bona diversitat de determinacions en què els pares haurien de mantenir-se neutres a l’espera de què els fills es puntualitzin pel seu compte. La potestat paternal hauria d’entendre que -malgrat com afirma el refranyer- NO sempre “els testos s’assemblen a les olles”. És demostrat científicament que l’herència suposa uns trets físics característics de molta similitud. Però aquest factor genètic té una incidència psicològica relativa en la determinació del caràcter del descendent.En aquesta diferència hi entren molts factors com és l’allau dels anys, l’evolució de la societat. I les variacions dels conceptes del codi global. I d’altres íntims, més subtils. Cadascú els que li són d’assignació pròpia i intransferibles.Cal considerar que la paternitat si, per inèrcia o tradició, vincula el nadó a concretes opcions de difícil renúncia i alliberament a posteriori, li està usurpant els drets fonamentals que -enllà del temps- s’ubicaran en el fill quan aquest per edat i convenciment s’haurà de definir per ell mateix. I explicitar-se per a fer-se amb la seva llibertat personal.Els pares han de tenir cura dels fills en els límits que els concerneix per a un desenvolupament sa, correcte i efectiu. Però no condicionar-li el futur. 
