Bella donzella de les trenes brunes, verge florida del jardí de Venus, tu que em saberes, de les fondes ànsies, totes les queixes... torna’m l’encís de la mirada clara -llac de desig- on d’amoroses ones suren escumes d’oblidança teva entre nenúfars.Fúlgida encén la soterrada flama que, en altre temps, entre els estels sorpresos, il·luminava gràcil, cels d’esperança. Oh, com espero, entre enyorances tristes, rompre el silenci de la meva lira sola i en el meu cor servada muda d’arpegis!...Bella donzella de les trenes brunes, verge florida del jardí de Venus, torna’m l’encís de la mirada clara que per tu moro...Jo t’he bastit un palafit de somnis dintre l’enyor de l’amorosa espera i en somnieig encoixinat d’angoixa l’alba delejo. En llarga nit, enmig de les galàxies, jo et cerco amb el desig que m’il·lumina. Pujo pels raigs de plata del deliri per a encalçar-te.Oh, inabastable i fugitiva! Sempre boires perlegen les rosades tristes i a cada estel pregunto amb la mirada: Per tu pregunto... Jo et cercaré car ets la llum que anhelo. La claredat que ha de llevar-me l’alba. L’èxtasi. I de la pompa matinera l’apoteosi. Jo t’he bastit un palafit de somnis dintre l’enyor de l’amorosa espera. Trenca el malson de la nocturna queixa: Vine amb l’aurora! Nimfa gentil que de les pures aigües del meu amor eres dilecta ondina i en blanca escuma, entre nenúfars fóres amada, oh, que cruel quan per la riba estranya, plena de goig de la besada casta, sorda al meu plany sol em deixares!... Albes nasqueren entre lliris tristos, nits s’adormiren dins la pena fosca. Càntics d’esper, desesperances pies, llàgrimes vanes...Sempre el teu nom el remoreig de l’aire entre les branques dolçament portava, i el meu desig, dins d’un esbart d’aloses, veia tornar-te. Ai!, com se’n van les primaveres noves entre sospirs de l’enyorança teva, nimfa cruel que en la deserta riba sempre t’espero. Fantasia clàssica
Isidre Julià i Avellaneda. Poeta mestre en Gai Saber
Bella donzella de les trenes brunes, verge florida del jardí de Venus, tu que em saberes, de les fondes ànsies, totes les queixes... torna’m l’encís de la mirada clara -llac de desig- on d’amoroses ones suren escumes d’oblidança teva entre nenúfars.Fúlgida encén la soterrada flama que, en altre temps, entre els estels sorpresos, il·luminava gràcil, cels d’esperança. Oh, com espero, entre enyorances tristes, rompre el silenci de la meva lira sola i en el meu cor servada muda d’arpegis!...Bella donzella de les trenes brunes, verge florida del jardí de Venus, torna’m l’encís de la mirada clara que per tu moro...Jo t’he bastit un palafit de somnis dintre l’enyor de l’amorosa espera i en somnieig encoixinat d’angoixa l’alba delejo. En llarga nit, enmig de les galàxies, jo et cerco amb el desig que m’il·lumina. Pujo pels raigs de plata del deliri per a encalçar-te.Oh, inabastable i fugitiva! Sempre boires perlegen les rosades tristes i a cada estel pregunto amb la mirada: Per tu pregunto... Jo et cercaré car ets la llum que anhelo. La claredat que ha de llevar-me l’alba. L’èxtasi. I de la pompa matinera l’apoteosi. Jo t’he bastit un palafit de somnis dintre l’enyor de l’amorosa espera. Trenca el malson de la nocturna queixa: Vine amb l’aurora! Nimfa gentil que de les pures aigües del meu amor eres dilecta ondina i en blanca escuma, entre nenúfars fóres amada, oh, que cruel quan per la riba estranya, plena de goig de la besada casta, sorda al meu plany sol em deixares!... Albes nasqueren entre lliris tristos, nits s’adormiren dins la pena fosca. Càntics d’esper, desesperances pies, llàgrimes vanes...Sempre el teu nom el remoreig de l’aire entre les branques dolçament portava, i el meu desig, dins d’un esbart d’aloses, veia tornar-te. Ai!, com se’n van les primaveres noves entre sospirs de l’enyorança teva, nimfa cruel que en la deserta riba sempre t’espero. 
