Sabem que, de vegades, ens cal unir-nos a la multitud- perquè l’acte que se celebra així ho força. Un exemple, entre molts d’altres, de validesa absoluta és la del futbol. A l’hora del partit cal estar present al camp o davant del televisor, per estricta necessitat horària. L’esdeveniment que ens plau veure no té altre moment de visió. Ni que sigui gravant-lo a la TV. El directe es fa necessari, ja que en diferit ha perdut el valor de l’emoció i de l’impacte.D’aquests tipus d’espectacles o esdeveniments, n’hi una bona quantitat. Esdevenen com un aplec d’una peremptorietat fixada en el temps i lloc precís.Però no totes les convocatòries per a celebrar o reviure una efemèride exigeixen aquesta puntualitat rigorosa, inajornable. Ni ha d’altres -i per imminent proximitat temporal em refereixo al Dia dels Difunts- que a causa del referent emotiu i la pregonesa ètica s’arrenglera en actes cívics que sol·liciten un status especial. Que s’integra en l’àrea íntima i s’identifica amb la quietud i amb aquell batec solitari que obliga a aïllar-se de l’extern i proper per tal d’aconseguir la màxima efectivitat de la vibració emotiva. Que no és altra que la concordança del sentiment evocador amb la plenitud perdurable de l’ésser recordat.No intento ferir la susceptibilitat de ningú amb el que segueix. Que no es altra cosa que un criteri, un concepte, una manera d’entendre l’actitud davant d’una proposta que considero, a més d’inadequada, adversa als efectes de facilitar l’estat òptim per a poder atendre amb pregonesa i lleïaltat l’objectiu que fonamenta la nostra visita al cementiri. És a dir, el motiu i la causa on pivota l’eix del nostre desplaçament a la Festivitat dels Sants Difunts.Dissenteixo d’aquesta concentració de personal, d’aquest aplec multitudinari, que, per pròpia definició tendeix a sotmetre’ns, no únicament, a una globalitat propícia a la banalització del contingut transcendent de la proposta, sinó que, àdhuc, pot convertir-lo en un serial de la vacuïtat amb símptomes de fira de les vanitats. És a dir, la infidelitat total, i absoluta al contingut transcendent de la mort. Dia dels morts
Isidre Julià i Avellaneda. Poeta Mestre en Gai Saber
Sabem que, de vegades, ens cal unir-nos a la multitud- perquè l’acte que se celebra així ho força. Un exemple, entre molts d’altres, de validesa absoluta és la del futbol. A l’hora del partit cal estar present al camp o davant del televisor, per estricta necessitat horària. L’esdeveniment que ens plau veure no té altre moment de visió. Ni que sigui gravant-lo a la TV. El directe es fa necessari, ja que en diferit ha perdut el valor de l’emoció i de l’impacte.D’aquests tipus d’espectacles o esdeveniments, n’hi una bona quantitat. Esdevenen com un aplec d’una peremptorietat fixada en el temps i lloc precís.Però no totes les convocatòries per a celebrar o reviure una efemèride exigeixen aquesta puntualitat rigorosa, inajornable. Ni ha d’altres -i per imminent proximitat temporal em refereixo al Dia dels Difunts- que a causa del referent emotiu i la pregonesa ètica s’arrenglera en actes cívics que sol·liciten un status especial. Que s’integra en l’àrea íntima i s’identifica amb la quietud i amb aquell batec solitari que obliga a aïllar-se de l’extern i proper per tal d’aconseguir la màxima efectivitat de la vibració emotiva. Que no és altra que la concordança del sentiment evocador amb la plenitud perdurable de l’ésser recordat.No intento ferir la susceptibilitat de ningú amb el que segueix. Que no es altra cosa que un criteri, un concepte, una manera d’entendre l’actitud davant d’una proposta que considero, a més d’inadequada, adversa als efectes de facilitar l’estat òptim per a poder atendre amb pregonesa i lleïaltat l’objectiu que fonamenta la nostra visita al cementiri. És a dir, el motiu i la causa on pivota l’eix del nostre desplaçament a la Festivitat dels Sants Difunts.Dissenteixo d’aquesta concentració de personal, d’aquest aplec multitudinari, que, per pròpia definició tendeix a sotmetre’ns, no únicament, a una globalitat propícia a la banalització del contingut transcendent de la proposta, sinó que, àdhuc, pot convertir-lo en un serial de la vacuïtat amb símptomes de fira de les vanitats. És a dir, la infidelitat total, i absoluta al contingut transcendent de la mort. 
