Ventura Ametller

Ventura Ametller, pseudònim literari de Bonaventura Claveguera, va morir el 18 de juliol passat. Nascut a Pals, residia a la nostra Ciutat des dels anys seixanta per la feina de manescal a l’escorxador municipal.Entorn de Sant Jordi d’enguany, li fou reeditat un segment de la seva obra i publicada part de la inèdita. Cal ser clar: tot comptant amb la immediatesa de la mort i com a homenatge a la seva obra. Obra de la que, ara, es queixen que no fou reconeguda ni quan n’era el temps ni mai.Les promeses institucionals manifestades en l’hora del finiquit de la seva vida per a muntar-li un pedestal en el futur -tenint en compte que Mataró és una ciutat abocada a les culturetes- fa preveure que responen a l’habitual bluf oportunista i sovint fal·laç.La molta o poca o nul·la significació que li pugui advenir a un autor se l’ha de procurar ell mateix. I en Ventura Ametller no va treballar-s’ho. Ell sabrà per quina raó. Esperar clos a la llar o des de la inanitat concursal que et caiguin reconeixements per mèrits propis és desconèixer la condició humana. Tothom ha de portar el gra de la seva collita a l’àgora. Malgrat no n’hi hagi prou amb la qualitat, malauradament. Veritablement l’obra poètica i la prosa d’en Ventura ratlla l’excel·lència. Però no és en l’hora de la mort que cal encensar amb el botafumeiro del desconeixement total, el currículum d’un pro. Hi ha hagut prou temps -anys- per posar la seva obra a les vitrines literàries i el seu nom al “qui és qui” dels elegits.Però tothom ha baixat de l’hort. I encara bo que no va morir-se durant les festes de les Santes o en temps de vacances. El batall n’hauria escampat, només, campanades anònimes.L’any 1982 li fou concedit el notori Premi Marià Manent de Poesia. Qui signa, arran de l’aurèola d’haver guanyat la Flor Natural als J.F. de València, fou convidat a dur un espai mensual poètic al diari “Mataró”. Vaig muntar “Racó de la Poesia” per a poetes maresmencs d’expressió catalana, durant vint anys.El dia 29 d’abril de 1982 li’n vaig dedicar un extens comentari que acabava així: “ Crec amb la vàlua i la validesa de la seva poesia”. En Calls i en Valerià Pujol, també s’hi mullaren.