Actualment l’idioma que cal dominar per anar pel món és l’anglès. En la meva edat col·legial era el francès. Potser el futur sigui el xinès. -Queda alguna esperança per a l’esperanto o el llatí dels cèsars o del vaticà?. . .
Qui signa, malgrat que tingui l’honor de figurar al cadastre mataroní com a analfabet va poder tramuntar el Pirineu, no a peu, sinó lingüísticament. I a base de copiar, segons la maror de l’aula de l’hermanu marista Doroteu, com a càstig, a fora hora a la clase o a casa 50 o més línies de l’Hebdomadaire L’Écho gal, pogué fer-se amb un no massa extens bagatge -però suficient per a llegir i entendre la parla gavatxa: el francès. Le français.
Que en ingressar al Batxillerat el vaig continuar a la “Société Immobilière Française”. Més coneguda ara com a Col·legi Marista Valldemia. Era temps de la II República; el govern de Madrid projectava de prescindir de l’escola religiosa, i els hereus/successors del fundador de l’Orde -llavors Beat i ara Sant- Marcel Champagnat, vetllaven, sense sotana, en previsió de no perdre ni escola ni patrimoni.
Em perdonarà aquest extens pròleg, amb un breu toc d’història menor però prou deductiva del moment immediat pre-franquista, simplement per fer-li avinent que la numeració francesa sempre ha tingut una delicadesa per a endolcir l’entrada a una edat, certament provecta, amb un impacte emocional més suau, menys colpidor -quatre-vingt-cinc- com si fos més un fru-fru de manyaga del anys que no pas un xoc brusc del calendari.
En la nostra llengua -patapam!- vuitanta-cinc anys. Com un crochet del temps que et deixa K.O. I et torna al racó del quadrilàter de la vida completament groggi.
Caure’t damunt vuitanta-cinc anys -em costa d’escriure: celebrar-ne l’aniversari de natalici- a cadascun dels supervivents del registre civil de 1.922, ja prou delmat per la batalla quotidiana -malalties, guerra, accidents, etc- els serà motiu de reflexió, d’enyor, de nostàlgia i també d’esperança. Segons el tarannà i la pròpia situació personal.
És una referència difícil de definir. Però, malgrat tot l’advers, cal optar per la vida, per a perviure en la carícia del record dels estimats difunts. I reviure’ls... Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.
