A primera hora del matí, avui m’és un dia en què no rodo rodó.Tinc la impressió que m’he llevat tocant el sòl amb el peu esquerre. I a fi d’allunyar a vostè, benèvol lector, de tots els supòsits de la superstició, em cal aclarir-li que avui -aquest avui meu- no s’escau ni en dimarts ni en tretze al calendari que acomboia el curs dels nostres dies al llarg del temps.
Sovint aquesta sensació d’entrar en una òrbita personal que fuig de la normalitat; aquest impacte indefinit que et fa sentir estrany a tu mateix, aquest neguiteig que altera la pròpia identitat, tot aquest allau de desavinences que et colpegen les solem atribuir a causes externes a nosaltres mateixos.
Majorment en responsabilitzem a l’estat atmosfèric, a la meteorologia i, potser en algunes ocasions no anem equivocats. Perquè prou és notòria i admesa com a certa i determinant la influència de l’estat ambiental sobre la sensibilitat del nostre cos.
Treure’ns de damunt nostre el pes i la responsabilitat de tota mena de situació adversa, és l’exercici més usual amb el que pretenem exorcitzar-nos-en i alliberar-nos-en. Però penso que abans de tot, cal situar-nos en un estat de pausa, de serenitat, de reflexió i intentar d’acudir al sentit comú. Un esforç de voluntat que si som capaços de realitzar pot dur-nos a un punt en el qual tota anàlisi és possible. I el resultat pot afavorir-nos positivament.
Potser tot el contingut anterior no tingui sentit per a vostè perquè a vostè aquesta simptomatologia no li afecta. Però a cadascú li’n toca alguna...
A primera hora del matí, avui és un dia en què no rodo rodó. I no n’és pas el primer, ni el segon, ni... Un pensa, a cop calent, amb una “chaise long” d’alleujament.
Però sovint, el desenllaç del problema es troba en un canvi oportú d’activitat. Fugir de les tenalles d’un pensament fix i decebedor. M’he posat a l’ordinador i he clicat entorn de dues mil cinc-centes tecles i concloc aquesta columna. M’aniré a la cuina, beuré un glop d’aigua. Donaré un cop d’ull al calendari i -ves per on- potser avui s’escau dimarts i tretze. Però xiularé unes notes de Cole Porter de la llunyana joventut i veuré el cel blau i la vida bella. Sempre, però, a la intempèrie de la nostra fragilitat humana.
