Aquests darrers dies els diaris i el boca a boca popular va ple d’aquesta mena de trastorn personal anomenat síndrome post vacacional. Una simptomatologia angoixosa que es presenta en reprendre la feina quotidiana; el lloc de treball imprescindible per a guanyar-se, a més a més, del pa de cada dia, aquell superàvit econòmic necessari per arribar a la pròxima estació estival en condicions òptimes de repetir el període de lleure amb més experiència i treure’n més profit. I, malgrat l’experiència, patir-ne el mateix símptoma.
Segons sembla un percentatge elevat de pencaires, amb un mes de no fitxar la cartolina, ja han quedat desentrenats del trot laboral dels onze mesos anteriors. Circumstància o evidència que sembla que no es dóna al llarg de l’any quan sovintegen els ponts i aqüeductes, ja que mai no he llegit cap queixa en aquest sentit. Es podria convenir, doncs, que a dosis petites -en espais de temps breus- l’absència al treball no arriba a trastocar el ritme habitual.
Potser, com en altres latituds i valent-se d’una altra mentalitat respecte al lleure, fóra convenient experimentar els resultats psicològics d’unes vacances repartides d’una manera menys desequilibradora de la persona. I, així, tal vegada, s’aconseguirien dos objectius primordials: un el d’esquivar aquest dolorós trauma post vacacional particular i íntim. I, segonament, el d’evitar el trencament de tants de matrimonis que es produeixen a causa de la convivència total; de les vint-i-quatre hores del dia i de cada dia d’oci compartit.
Les vacances llargues, si, en veritat, provoquen aquest desassossec vital i, a més a més, aguditzen les desavinences conjugals fins el punt de la ruptura, necessiten una atenció preferent. I en tot cas estudiar-ne un sistema més eficient. No oblidem que, a vegades, el massa i el llarg són contraris al bo i al bé. Però tenim una xarxa social tan complexa que variar la normativa actual afectaria greument la roda de la vida.
Però malgrat, potser podrien assajar-se unes vacances seriades més breus i de durada total com les establertes. Bones vacances, en plenitud. Però menys compulsives, més assossegades i sense superar el límit del rendiment humà. El de cadascú.
