Dies enrere, llegia la piulada d’una tuitaire que expressava la seva sorpresa davant l’evidència que cada vegada els coloms volen més baix i que cada cop van més al límit abans de desviar la seva trajectòria i evitar l’impacte amb els vianants.
Les xarxes socials, aquest safareig fugisser i indeleble, tenen la "virtut" d’aplegar tota mena d’espècimens al voltant dels debats més absurds. I així, Internet feia la seva màgia i en un tres i no res un comentari innocu acabava desfermant un festival de bilis (un més) entre els detractors de les rates de l’aire i els indefectibles defensors de l’opinió contrària, sigui quina sigui.
Potser per haver llegit l’enèsima tempesterola de les xarxes, el fil dels pensaments va acabar reparant en com també d’un temps ençà no resulta gens estrany trobar a les calçades el resultat sòrdid de l’atropellament d’alguns d’aquests ocells urbans.
Pel suau pendís pel qual llisquen les anàlisis de sobretaula (i trepitjant una mica la diferència entre correlació i causalitat, a risc que algú es posi —amb justícia— les mans al cap), podria semblar possible establir certa relació entre el recent agosarament dels nostres veïns alats i l’increment en la seva sinistralitat.
Portant el fil més enllà (i persistint en la imprudència de l’anàlisi pel broc gros), aquesta sensació de falsa immunitat té certes semblances amb la lleugeresa amb què part de la societat ha acabat enfocant la vacunació.
Còmodament instal·lats en la immunitat col·lectiva garantida per una vacunació massiva, gairebé universal, s’ha anat relativitzant la percepció de perill davant malalties fins fa no pas gaire mortals. Dins la bombolla, hem equiparat tranquil·litat amb donar-les per erradicades arreu i hi ha qui ha jugat, en el sentit més atzarós, a desentendre-se’n.
Potser, fet i fet, independentment dels centímetres cúbics dels cranis respectius, és un mal de tots els membres del regne animal aquesta autosuficiència còmoda i ignorant.
