No fa pas tant, viatjar era una experiència més o menys íntima, el descobriment de nous paisatges i de costums diversos que cadascú assimilava d’una forma particular, personal.
La desconnexió pràcticament absoluta respecte del lloc d’origen no feia sinó aprofundir l’amarament en els nous ambients; un xup-xup lent, tan llarg com el mateix viatge, que capa a capa anava definint el pòsit final de l’experiència.
En l’època en què l’accés al wifi sembla haver-se colat a la piràmide de Maslow just entre la necessitat de respirar i la necessitat d’hidratar-se, en què el roaming aviat esdevindrà un mot tan en desús com unça o trill, en aquesta època veloç, com deia, acabem retransmetent gairebé a temps real les nostres vacances.
Vagarejant o esprintant, rodem de banda a banda capturant instantànies (en les que indefectiblement hi apareguin els nostres rostres) i inundem les xarxes amb les nostres impressions immediates, immediatíssimes, informes diaris a amics i parents, mantenint línia directa amb la quotidianitat que, aparentment, volíem defugir durant unes setmanes de l’estiu.
Permanentment connectats, acabem corrent el risc de limitar-ho tot, simplement, a moure’ns per escenaris vestits de turistes, una realitat virtual enormement sofisticada que ens garanteix seguir a casa, seguir interactuant, parlant, compartint amb la mateixa gent de cada dia.
A deu, a cent o a mil quilòmetres de casa, sabem a l’instant que un bon grapat de carrers de la ciutat continuen esventrats i que fins i tot el fil d’Ariadna hagués fet curt perquè alguns veïns poguessin arribar a casa seva. O de les ocurrències en forma d’instància a la fiscalia de la junta de portaveus de l’Ajuntament. O de les altres tan poques coses que respira la ciutat post-Santes.
Resulta paradoxal veure com, fa ja tants anys, durant les vacances els pares maldaven per trobar a l’estranger algun exemplar d’un diari espanyol per informar-se del que devia estar succeint a casa. Avui dia, en canvi, aconseguir un d’aquests exemplars n’és la perfecta garantia per desconnectar de la realitat catalana. Però bé, això són figues d’un altre paner.
