En el ritme frenètic i a la vegada cansat del dia a dia ens manquen, a tots plegats, espais i moments que permetin prendre distància. És una necessitat insaciable imperant a tots els nivells. Si parlem de relacions personals, de grups com entitats, de feina, de projectes vitals. Inserits al ritme trepidant de l'actualitat podem estar temptats de no raonar per por a que quan arribem a alguna conclusió analítica el temps l'hagi fet caducar. Potser estem homologant el boc gros quan la manca d'exigència i anàlisi mai han estat bones companyes de viatge. Anem on anem.
Si el calendari espetegat de les darreres setmanes sembla donar-nos mig indici de treva, proposo de fer plegats l'impopular exercici de deturar-nos un moment abans de seguir tirant de menjadora. Respirar fons si cal amb aquells exercicis exagerats de braços amb els que a la primària ens feien practicar aquesta pausa. Inspirar i expirar. Recordar i analitzar.
Va ser recreant-me en aquest sentit, l'altre dia esmorzant amb un amic amb qui pràcticament l'únic que compartim és l'amistat en si mateixa que ens vam sorprendre reposats, serens i tranquils, dissertant sense més, fent reflexions de pa sucat amb oli i arreglant el món per no arranjar-nos a nosaltres. Va sortir a col·lisió la política. I del seu moment, un esbós d'idea. Per molta basarda que ens faci l'entorn, el que ens atabala i el que ens passa i com ho vivim mai hem de normalitzar l'anomalia: perquè llavors estarem perduts.
Vam parlar d'un ciutadà a qui havien apallissat per una samarreta antinazi mentre el meu amic se'm queixava dels grups de Whatsapp en comú que tenim i de la falta de sentit humor, de l'aberració que és la presó preventiva pels presos polítics o de l'absurditat que les banderes amb qui la gent vulgui identificar-se s'estiguin descolorint al sol quotidià de cada dia. "Això no és normal", vam dir. I vam callar.
