Fins no fa res, la Riera 48 no coneixia, fora de l’àmbit festiu, gaire més que manifestacions esporàdiques i testimonials els dies que se celebra el Ple, gairebé sempre per causes justes (en el bon sentit de la paraula) i amb participació justeta (en el pitjor dels sentits). Sorprèn doncs, en tan poc temps, haver perdut el recompte de les concentracions multitudinàries (aquest adjectiu que semblàvem saber formular només en temps de Santes) davant l’Ajuntament de la ciutat. Tanta persistència estàtica amb la qual a hores d’ara, de fet, molts ja podríem justificar sobradament el nostre empadronament a la casa gran.
I així persistim, palplantats davant l’Ajuntament, una i altra volta en aquesta sínia eixorca que ara malda per pescar i enlairar algun somriure, aquesta gent a qui les cançonetes ja no apaivaguen els ànims sinó que desperten més ràbia trista. No ajuda, possiblement, el paisatge cru d’aquest Ajuntament de façana esgarrinxada que, més que fotografia, esdevé una radiografia perfecta del petit desastre que cova portes endins.
Però seguim, per sort, mantenint-nos reconeixibles. Reconeixibles perquè malgrat que els més pacífics ens descobrim amb la sang encesa davant els embats de tanta estratègia d’humiliació, acabem admirant els límits insospitats de resistència dels qui sabem més impetuosos. Reconeixibles perquè, amarats de vergonya aliena, seguim tancant els ulls a tota oferta d’odi, i els punys davant de tanta impunitat. Reconeixibles malgrat l’accelerada degradació de l’objectiu immediat i haver-nos de veure reclamant els representants més dignes d’una voluntat.
Perquè seguim reconeixent-nos, malgrat tanta ràbia, en la complicitat pulcra en cada retrobament massiu. No sé si parlen d’això quan parlen de sentir-se ‘poble’, aquest concepte del que a alguns agrada tant autoexcloure’s per poder seguir denunciant, mare de déu del llautó, que se’n senten exclosos. Faria riure tant de postureig si no fos tan indigne i covard.
