Fa sis anys, encara en estat postcoital per l'assalt al poder, els jerarques convergents de la ciutat van voler convertir Sant Simó en la festa major petita de la ciutat. La d'hivern o la de tardor, no me'n recordo. El propòsit es va esbravar quan massa peces no encaixaven i quan, a més a més, es va jugar a copiar el marc festiu del qual ens dotem a finals de juliol sense que el context ho justifiqués en absolut.
Els mataronins tenim –tots una mica, els de l'Havana i les Cinc Sénies segurament més– una mica d'aquesta festa que basa bona part del seu encanteri, crec, en la simplicitat. Res menys transcendent que fer tombar el tortell perquè tingui forma de sabre ni cap invent tan prosaic com aquella tómbola atrapada en el temps. Simple com l'ermita. Despullat com el seu entorn.
Sant Simó té la virtut de la tradició que perviu i no necessita grans fastos perquè precisament aquesta pervivència segueixi sent el seu gran aval. Disposa d'un programa d'actes poc atapeït i en molts d'ells s'hi arriba a escatimar públic. Però segueix al recer de la bona gent que el tira endavant i dels mataronins que miren de seguir fent-hi cap al dia 28, més que no pas els dies que li són a la vora.
Al Camí del Mig no sé pas si encara es disfressen de pirates i es tiren bombardes de farina per barret. Nosaltres ho fèiem i era un dia ple especial. Era el que pertocava i connectava en sentit festiu la festa d'una escola amb una ermita que li és remota.
Que les festes de l'aplec d'aquest espai tan especial –al qual quasi ningú para atenció durant la resta de l'any, més enllà dels parroquians– estiguin revestides d'aquest punt rústic i humil, no hauria de molestar absolutament ningú.
Sant Simó no és cap Festa Major perquè és precisament el que és. Una festa tan petita que la disfrutem sencera.
