Vaig llegir fa temps una entrevista a en Lluis Llach, on explicava que a ell la inspiració només li venia quan estava davant del piano, i normalment només després d’haver-s’hi passat algunes quantes hores.
Fa uns dies vaig escoltar unes declaracions del cantant Raimon que em varen recordar aquella entrevista, li van preguntar per les cançons que faria en un recital al Palau de la Música, amb el comentari que moltes d’elles serien les clàssiques de sempre, Raimon va assentir, tot indicant que de fet ell no era un compositor especialment brillant, i que per tant havia d’aprofitar el millor del que havia fet anteriorment.
Ara que a Mataró hem tancat el mes del valor de l’esforç (@matarovalors), crec que aquests i d’altres semblants són bons exemples a tenir en compte. No tant perquè han fet un esforç extraordinari, sinó pel fet que éssent conscients de les seves capacitats i limitacions han perseverat en allò que volien, i no amb l’objectiu d’aconseguir uns resultats brillants sinó simplement per poder viure d’allò que els agradava
Tenim una tendència a idolatrar el que té una aptitud innata: el que és molt intel·ligent, el que sap jugar molt bé a futbol, el que és molt guapo, ...o aquell que ha fet un esforç extrem, per aconseguir quelcom: pujar als pics més alts del món sense oxigen, córrer 5 maratons en una setmana, o fer tres carreres universitàries i cinc Màsters. No dic que no hàgim de reconèixer la gent extraordinària, tenen tota la meva admiració, però crec que com a norma general aquests casos no són un bon model a imitar.
La majoria de nosaltres tenim unes aptituds comunes (sí, això és una obvietat estadística, però que cal recordar-la constantment), i una capacitat de sofriment bastant limitada. I és amb aquestes realitats amb què hem de conviure i ens hem d’arreglar. És evident que l’esforç és necessari, precisament pel fet que les nostres habilitats són bastant comunes, però l’objectiu del nostre esforç no ha de ser aconseguir fites inabastables, sinó simplement intentar viure fent allò que ens agrada i conviure fent que la vida dels altres sigui una mica millor.
