Altre cop concert de Traks a Mataró i altre cop èxit. Si fa uns mesos omplien Privat divendres passat va ser la sala Clap, catedral de la Casa de la Música, la que es va omplir força setmanes després per acollir un grup que va mostrar una imatge madura, més consolidada. No és que mai haguessin semblat fràgils, però encasellats en les traduccions per imperatiu de mercat del clàssic futbolístic “You’ll never walk alone”, hom tenia la sensació de trobar-se davant un producte artificial, faltat de fonaments profunds. Però poc a poc això queda desfassat i esdevé mentida, l’etiqueta mediàtica va rebaixant-se i el grup comença a brillar en un camp, el de revisió de mites musicals dels 80, que sembla que entusiasma la gent. Ja no és doncs sols la pompa i la cançoneta, Traks va molt més allà i si es publiciten com a projecte ambiciós, se li pot afegir que és ambiciós i té resultat. Qui busca el gol marca, això està clar.I si fem el símil futbolístic, del concert en direm golejada. Amb el públic a favor, que sempre ajuda, però amb un bon joc dels membres del grup que valen i es fan valer. El joc va anar millorant amb els temes i el bon ambient es va fer amo de la sala que va vibrar al el “Mai caminaràs sòl” però gairebé tant amb les picades d’ullet a la música d’uns vuitanta que cobraven vida a jutjar per la gent. Un no pot apreciar-ho amb normalitat perquè els vuitanta li queden lluny però és de rebut donar fe que el producte musical de Traks es converteix en un argument majúscul perquè la qualitat hi és, l’èxit el tasten i la relació entre estímul i resposta sembla justificada. Bon partit, diríem, en futbol. Gran concert i bona ratxa la d’aquests mataronins tocats per una bona vara. Que segueixi així! Traks torna a omplir, aquest cop el Clap
Una proposta amb molts visos de triomfar
Altre cop concert de Traks a Mataró i altre cop èxit. Si fa uns mesos omplien Privat divendres passat va ser la sala Clap, catedral de la Casa de la Música, la que es va omplir força setmanes després per acollir un grup que va mostrar una imatge madura, més consolidada. No és que mai haguessin semblat fràgils, però encasellats en les traduccions per imperatiu de mercat del clàssic futbolístic “You’ll never walk alone”, hom tenia la sensació de trobar-se davant un producte artificial, faltat de fonaments profunds. Però poc a poc això queda desfassat i esdevé mentida, l’etiqueta mediàtica va rebaixant-se i el grup comença a brillar en un camp, el de revisió de mites musicals dels 80, que sembla que entusiasma la gent. Ja no és doncs sols la pompa i la cançoneta, Traks va molt més allà i si es publiciten com a projecte ambiciós, se li pot afegir que és ambiciós i té resultat. Qui busca el gol marca, això està clar.I si fem el símil futbolístic, del concert en direm golejada. Amb el públic a favor, que sempre ajuda, però amb un bon joc dels membres del grup que valen i es fan valer. El joc va anar millorant amb els temes i el bon ambient es va fer amo de la sala que va vibrar al el “Mai caminaràs sòl” però gairebé tant amb les picades d’ullet a la música d’uns vuitanta que cobraven vida a jutjar per la gent. Un no pot apreciar-ho amb normalitat perquè els vuitanta li queden lluny però és de rebut donar fe que el producte musical de Traks es converteix en un argument majúscul perquè la qualitat hi és, l’èxit el tasten i la relació entre estímul i resposta sembla justificada. Bon partit, diríem, en futbol. Gran concert i bona ratxa la d’aquests mataronins tocats per una bona vara. Que segueixi així! 
