Va ser tot gust. José Mercé va passar per Mataró i va aplegar poc més de mil persones al Parc on va desenfundar tota l’artilleria que acredita qui és considerat com el gran cantaor de l’actualitat. Mercé és un artista majúscul que duu el flamenc a aquella “quinta essència” que fa caure la baba, que deixa embadalit, que exalta el sentiment, que transmet i amb força, que emociona. Té el “duende” per company de viatge i s’hi entén la mar de bé i gaudir-ne pot ser preciós com ho va ser a Mataró en què vam veure dos Mercé diferents, l’un el clàssic, sol amb la guitarra flamenca –sublim– a base de veu, coratge i passió; l’altre amb més acompanyament musical, un coixí confortable on es deixa anar més, on ja no és tant visceral però on manté la personalitat profunda de la seva música indomable.Quan Mercé lidia amb tot el seu acompanyament musical, és brillant el resultat de major resultadisme –tints de comercialitat potser– però d’una polivalència que fan del darrer treball “Lo que no se da” un autèntic tresor de perles. L’estampa i el so llavors ja van ser espaterrants i la personalitatr vocal de Mercé va endur-se un triomf que hauria estat més clar si no hagués semblat català, per allò de garrepes, a l’hora d’oferir bisos. Cal dir, però, que va ser un mal menor i que quasi no es va percebre: la versió de “Al Alba” de Luis Eduardo Aute va ser un contrapunt exquisit a una nit de duende i màgia flamenca. Mercé continua esdevenint mite del flamenc. José Mercé esdevé mite flamenc a base de ‘duende’
Concert d’impacte amb el gran cantaor de l’actualitat
Va ser tot gust. José Mercé va passar per Mataró i va aplegar poc més de mil persones al Parc on va desenfundar tota l’artilleria que acredita qui és considerat com el gran cantaor de l’actualitat. Mercé és un artista majúscul que duu el flamenc a aquella “quinta essència” que fa caure la baba, que deixa embadalit, que exalta el sentiment, que transmet i amb força, que emociona. Té el “duende” per company de viatge i s’hi entén la mar de bé i gaudir-ne pot ser preciós com ho va ser a Mataró en què vam veure dos Mercé diferents, l’un el clàssic, sol amb la guitarra flamenca –sublim– a base de veu, coratge i passió; l’altre amb més acompanyament musical, un coixí confortable on es deixa anar més, on ja no és tant visceral però on manté la personalitat profunda de la seva música indomable.Quan Mercé lidia amb tot el seu acompanyament musical, és brillant el resultat de major resultadisme –tints de comercialitat potser– però d’una polivalència que fan del darrer treball “Lo que no se da” un autèntic tresor de perles. L’estampa i el so llavors ja van ser espaterrants i la personalitatr vocal de Mercé va endur-se un triomf que hauria estat més clar si no hagués semblat català, per allò de garrepes, a l’hora d’oferir bisos. Cal dir, però, que va ser un mal menor i que quasi no es va percebre: la versió de “Al Alba” de Luis Eduardo Aute va ser un contrapunt exquisit a una nit de duende i màgia flamenca. Mercé continua esdevenint mite del flamenc. 
