El dia 30 al Parc Central de Mataró no va haver-hi un concert, va haver-hi l
’afirmació d’un país. Argentina havia perdut als penals amb Alemania però tant era. “Ens tenen enveja, no ens deixaran guanyar mai, ens han robat perquè saben que el talent està a sud-amèrica” va dir Bersuit a l’audiència. El clímax va advenir-se. La colònia argentina de Mataró i més enllà va rebre com a casa a un dels artistes de més anomenada i recorregut. A partir de l’eufòria i la passió amb la que viuen els “albicelestes” poca cosa feia falta perquè la farra fos total. La poca cosa era un mínim de
bona música, de molta garra i major morro. Argentina en estat pur. La mateixa que plora per Maradona, surt a fer cassolades i que, orgullosa com poques, surt de crisi en crisi i crida el seu nom amb eco futbolísitc on faci falta.
Bersuit és gran però Argentina més. Quasi 2.000 persones en van donar fe.El concert va ser intens i vibrant. Autèntic en tot moment, la musicalitat de Bersuit duu la marca de la casa del rock llatí que sorgeix després del pas de Mano Negra pel continent i en la barreja entre música folklòrica, rock pur, ska i fins i tot tango cal trobar la fòrmula que va encendre passions aquí com ho fa allà.
Més samarretes argentines era impossible que volessin sobre els caps, més gent sabent-se de memòria les lletres i sentint-les és difícil de trobar. Als pocs minuts amb peces com “Cuatro Ebrios” el mínim exigible s’havia superat i tocava la gran gresca. A dalt l’escenari tot era un desfici. Bogeria, lletres genials i una potència i intensitats inaudites. “La Bolsa” va ser el momentàs de la nit, amb tota la gent ballant pogo amb desmesura. El concert va satisfer tots perquè va valdre el seu pes en or. Un exili daurat pels companys de Calamaro, un calmant per la derrota mundialista i una ocasió genial de veure el que ens perdem si obviem l’Amèrica autèntica.