El binomi format pels guionistes i cineastes Isa Campo i Isaki Lacuesta han encapçalat dins de la secció Noves Visions Especials una de les propostes cinematogràfiques més esperades del cinema català, “La propera pell”. Es tracta d’un tens i eixut melodrama sobre infàncies esgarriades i conflictius retrobaments familiars.
El protagonista central és Leo (Àlex Monner), un adolescent tutelat en un centre francès de joves desarrelats sense família, que retorna a casa seva al Pirineu després d’anys desaparegut. Leo, de nom vertader Gabriel, quan reapareix a casa és acollit per la seva mare, Anna (Emma Suàrez), que el rep il·lusionada i emocionada per la seva reaparició.
Però l’aclimatació a la nova situació resulta difícil, tant de part del nouvingut, que ha vingut acompanyat del seu tutor francès per facilitar-ne el procés d’adaptació al nou medi, com de part dels que el reben. I és que l'Anna ha estat ajudada i acompanyada durant tots aquests anys per l’Enric (Sergi Lòpez), l’oncle del jove reaparegut, que s’oposa obertament al retornat.
El film incorpora el motiu del fill perdut i reaparegut. Un tema que afecta en aquest cas la figura incerta i dubtosa d’alguns retornats. I és que el Leo/Gabriel incorpora un personatge enigmàtic d’identitat dubtosa, ja que es podria tractar d’un impostor, d’un farsant. El mateix noi reforça aquesta impressió amb records de memòria selectiva, o inventant passatges. A part de que apareix com un jove trastornat, compungit per traumes i sofriments inconfessables d’infantesa.
L’arribada de l’absent sembla obrir la capsa dels trons i farà emergir fets del passat ocults que poden malmetre la forçada convivència actual entre tots. Les ferides del passat es reobren i l’atmosfera s’imbueix de misteri i d’enrariment, festejant amb el thriller també.
I és que resulta que en el subsòl batega encara la mort del pare del noi en estranyes circumstàncies en el precís moment en què el nen Gabriel fugia de casa seva.
Un melodrama que podria ser explosiu però que és tractat amb sordina, fet des del tacte i una certa distància, sense carregar les tintes. Una tensió ambiental que es transmet també gràcies a la presència del paisatge, l’entorn natural pirinenc, nevat i gèlid. L’enrariment general s’accentua en aquest racó perdut entre muntanyes, una serralada que és molt més que el fons decoratiu de la història, adquirint rang de protagonista gràcies al caràcter inhòspit, esquerp o primitiu que encomana. Un paisatge que va associat a la contrafigura de l’oncle del noi, d’aspecte rude, amenaçador, reputat caçador i involucrat d’alguna manera amb la mort del pare del Leo/Gabriel.
Sergi Lòpez encarna perfectament aquest personatge mut, de poques paraules, una presència incòmode que col·labora a reforçar l’ambigüitat que l’envolta.
