Ja pensava que alguna n’havien de tenir, però fins ara no se m’havia acudit. Ahir em va quedar clar que als qui ens agraden els “esports petits” hem d’estar contents que aquests esports no siguin prou atractius per ser una mercaderia i els puguem veure en obert sempre que hi ha algun esdeveniment especial com ara europeus o mundials.
També hem d’agrair que aquests esports no siguin “mainstream” i d’aquesta manera ens evitem saber quina nova marca de calçotets presenta el crac de torn, de què treballa la nòvia del gran porter de l’equip rival o quin nou pentinat s’ha fet aquella nova figura que hem fitxat. [En aquest punt twitter i instagram han fet molt de mal!] Un altre avantatge que tenim és que ens evitem de saber si avui el “jugador-tal s’ha entrenat al marge del grup però el dissabte ja estarà a disposició de l’entrenador”.
En els esports “petits” una lesió que mereixi un breu al diari és aquella que deixa un jugador o jugadora com a mínim un mes de baixa. Les molèsties són el pa de cada dia. Possiblement, però, un dels grans avantatges és que per falta d’agenda (bé, el motiu potser n’és un altre…) els esportistes d’aquests altres esports no fan rodes de premsa pràcticament cada dia. D’aquesta manera poden permetre’s tenir ben guardadets a l’armari l’arsenal de tòpics provocats per les reiteratives preguntes dels periodistes.
Aquesta setmana s’estan disputant l’europeu d’handbol i el Mundial de waterpolo i m’han vingut al cap totes aquestes coses. I és que una de les gràcies d’aquests esports “indie” és que en dates assenyalades en podem veure partits cada dia en directe per Teledeporte, i fins i tot amb comentaristes parlant de la tàctica. Un luxe de veritat.
Ja fa temps que a la Fosbury (www.fosbury.cat) diem que a l’esport petit hi ha la bona confitura (i que consti que sempre hem dit que ens agrada el futbol!).
