Ara que ha començat ja la programació municipal d’arts escèniques del nou semestre, en què el programa “Fet a Mataró” hi té un pes remarcable, no està de més fer menció d’una de les principals propostes que dintre d’aquest projecte es varen poder veure al Centre de Creació d’Arts Escèniques de Can Gassol a les darreries del cicle precedent. Es tracta de ‘Follia’, un muntatge en forma de díptic produït per la companyia Amebeu Teatre amb direcció del veterà Josep Rodri, que inclou dues peces: ‘La infanticida’ i ‘El paper de paret groc’.
Continuïtat
Amb aquesta nova producció la companyia prossegueix una de les constants que han singularitzat bona part de la seva trajectòria, com és el treball de temes amb perspectiva social i repercussions d’actualitat. Així, ‘Follia’ aborda críticament la pervivència de la submissió a què la societat patriarcal sotmet a les dones en molts ordres de la vida. I per delatar aquesta tara estructural encara tan vigent, Rodri opta paradoxalment per recuperar dos petits testimonis literaris femenins de gran valor datats a finals del segle XIX. Un mèrit afegit, si es té en compte que els porta a escena amb la cura de sumar-hi uns quants indicis de contemporaneïtat, entre els quals els que proporciona el suport videogràfic en què col·laboren Marc Duran i Jordi Estaragués.
Desesperació extrema
‘La infanticida’ és un monòleg dramàtic en vers que l’escriptora Caterina Albert (1869-1966) va presentar als Jocs Florals d'Olot l’any 1898. Tot i ser premiat, va provocar un cert escàndol a la societat benpensant de l’època que va fer-se més sonat quan es va saber que havia estat escrit per una mà femenina. Des de llavors l’autora va utilitzar el pseudònim literari de Víctor Català. A l’obra, que palesa influències del modernisme i té un vocabulari molt cuidat, s’hi descriu amb gran expressivitat un món rural fosc i cruel en què la dona ha de sobreviure superant les hostilitats que la constrenyen.
Tancada en un manicomi, la Nela, una noia que ha crescut en un molí entre la rudesa dels homes de camp i amb l’amenaça del pare de degollar-la amb una falç si arribava a ser causa de deshonra per a la família, explica com va descobrir un món diferent a través de l’amor furtiu amb un jove de classe social superior i com aquest la va abandonar en quedar-se embarassada. En els mesos següents va haver d’amagar el seu estat per por al càstig familiar i social, fins que aquesta pressió l’empeny desesperadament a matar la filla acabada de néixer llençant-la sota les rodes del molí.
De les vegades que ‘La infanticida’ havia estat prèviament representada, potser les més destacades són les que Emma Vilarasau va interpretar al Teatre Lliure i al Teatre Romea els anys 1992 i 2009 amb direcció de Josep Maria Mestres.
La prostració, un dany afegit
Pel que fa a ‘El paper de paret groc’, narració publicada el 1892 amb traces de conte gòtic i formulada com un diari personal, no sembla que hagi estat mai escenificada a l’estat espanyol, de manera que el muntatge d’Amebeu Teatre té per això caràcter pioner. Sí que havia originat anteriorment múltiples adaptacions curtes per a la ràdio, la televisió, el cinema i el teatre, principalment al continent americà. A Europa la versió més notòria que ha pujat als escenaris és la que en va fer l’any 2013 la cèlebre directora britànica Katie Mitchell per a la Shaubühne de Berlín.
La prolífica escriptora Charlotte Perkins Gilman (1860-1935), que n’és l’autora, va ser una de les principals militants de la causa feminista als Estats Units del tombant del segle XX. A partir d’una experiència viscuda per ella mateixa, va compondre aquesta obra que narra la situació d’una jove mare afectada de depressió postpart i que és diagnosticada de neurastènia pel seu marit metge. Aquesta etiqueta, que respon més a un prejudici paternalista sobre la suposada debilitat mental de la dona que no pas a cap fonamentació científica, és el pretext d’una cura de repòs que l’allunya de la criatura, de qualsevol activitat i de tot contacte social i que la confina en una habitació d’un casalot aïllat. En aquestes circumstàncies de privació material, sensorial i intel·lectual, va obsessionant-se amb el paper vell i ple de floritures que decora totes les parets de l’estança, on paulatinament li sembla distingir-hi figures, presències en moviment i dones subjugades que s’arrosseguen. Ella s’hi identifica en un procés que la porta a embogir i que només trencarà simbòlicament quan passi per damunt del seu home.
Bon treball
A cadascuna de les dues parts de ‘Follia’ el primer que hi destaca és la gran interpretació de les actrius que les protagonitzen, element fonamental del joc dramàtic d’una i altra, perquè estan concebudes com a soliloquis interiors que es materialitzen amb la visualització del patiment dels seus personatges, una aflicció agreujada pel dolor d’un emmalaltiment psíquic. Així, tan Mercè Bellido com Lídia Rovira s’aboquen en el seus papers amb una intensitat sobresortint, que assenten en la solvència teatral demostrada de fa temps a la Sala Cabanyes.
També és remarcable el dispositiu escenogràfic de Jordi Castells, que en cada una de les dues peces situa l’acció en un angle cantoner, un espai volgudament fragmentari de la imatge de rotunditat del lloc de reclusió que es dóna a entendre: la cel·la del manicomi i la cambra de la mansió solitària. Un encert metonímic que indueix l’espectador a percebre la mortificació infringida a les dones en tots dos casos pel seu tancament forçat. La il·luminació i el so aportats per Dídac Díaz de Andino i la música pel mateix Josep Rodri, a més d’una figuració fugaç de Toni Arteaga, completen el bon treball col·lectiu d’aquesta ‘Follia’, que Amebeu Teatre ha volgut dedicar a Jordi Cuyàs que n’era membre i que va morir prematurament l’agost de 2017. Un espectacle que val la pena que pugui ser vist més enllà de Can Gassol.
