Moltes vegades els espectacles dirigits per Josep Maria Rabassa han demostrat tenir, a més d'altres mereixements, una doble virtut: eixamplar qualitativament el repertori del vell teatre del Centre Catòlic i fer emergir noves capacitats actorals de l'amplíssim planter amb què compta la casa. Però aquest cop, no. Ni una cosa ni l'altra.
'El sopar dels idiotes', que s'ha pogut veure els tres darrers caps de setmana, ha quedat força per sota de les expectatives raonables que bona part de les propostes anteriors del mateix director permetien poder fer-se.
Un títol d'èxit
Escrita l'any 1993, 'El sopar dels idiotes' és una de les peces més conegudes de Francis Veber, dramaturg, guionista i realitzador francès. Famós i ric, principalment, per ser l'autor d'unes quantes comèdies d'èxit creades amb l'estratègia habitual d'arribar al gran públic i aconseguir riallades i taquillatges a l'engròs. D'aquesta, se n'han fet adaptacions diverses per al teatre i el cinema i ha ocupat durant llargs períodes les cartelleres de grans sales de molts països, inclòs el nostre. També ha pujat sovint als escenaris gràcies a produccions d'un bon nombre de grups amateurs.
El personatge central de l'argument és en Pere, un editor arrogant i potentat, que comparteix amb uns quants amics de la mateixa condició el costum de fer un sopar setmanal i convidar-hi persones triades expressament per la seva estupidesa. L'objectiu és fotre-se'n. I vet aquí que el vespre d'una nova cita un atac sobtat de lumbàlgia li impedeix assistir a l'àpat previst, però no té temps d'evitar que se li presenti a casa en Francesc, l'idiota convocat. Aquest, que és un friqui i un curt de gambals de l'alçada d'un campanar, provocarà a partir d'aquí un fotimer de pífies i malentesos que acabarà pagant el cregut d'en Pere, per la seva petulància. En això consisteix la moralitat de la farsa: al capdavall evidencia ser més ruc el pedant que l'altre, perquè el beneit almenys fa patent que també és un tros de pa.
Joc de dos
'El sopar dels idiotes' és un artifici teatral d'escassa originalitat que tira de veta d'uns quants tòpics de vodevil: entrades i sortides, equívocs, banyes, falses amistats, embolics, insinuacions picants i bestieses a dojo. Tot per la rialla fàcil. En la representació, encara que hi surtin mitja dotzena d'altres personatges, la trama s'aguanta només sobre la destresa còmica dels dos protagonistes. Aquesta circumstància, que no és cap casualitat perquè Francis Veber va escriure l'obra per al lluïment de comediants reputats, es torna un escull mal superat en la versió de la Sala Cabanyes.
En el muntatge que ha fet en Josep Maria Rabassa, tant Ferran Camps com Jaume Pagès s'esforcen honradament per tirar endavant els seus papers com a Pere i Francesc, i fins i tot arriben a tenir alguns moments aconseguits, però en general la comesa els depassa. Han de recórrer a exageracions de to i a gesticulacions forçades per subratllar gracietes del guió, una estratagema que no acaba d'anar. Tampoc el ritme de l'acció els és favorable. Pel que fa als altres intèrprets masculins de la comedieta, les seves intervencions esdevenen tan secundàries que no donen per massa res. Les de les actrius resulten igual d'accessòries: unes quantes incursions en escena i prou. Just per constatar que són dues senyores de bandera.
La nota més positiva de l'espectacle és que en aquesta ocasió Rabassa ha pogut comptar amb una producció i un suport tècnic no només solvents –que ja ho són sempre a la Sala–, sinó de luxe. N'és un bon exemple la magnífica escenografia dissenyada per Josep Maria de Ramon i Marc Abril, d'una qualitat que a moltes companyies professionals ja els agradaria tenir.
