La subtilesa va ser predominant. Anoushka Shankar va omplir el Teatre Monumental amb un concert ple de mística en el que l’art interpretatiu de l’artista a les mans del sitar va esdevenir protagonista. Tot i un inici titubejant en què al missatge musical li va costar trobar lloc i els artistes semblaven incòmodes, amb els minuts l’espiral on va endinsar-se el recital va ser màgica en si mateixa i va sortir a lluir l’essència de la música hindú. La suavitat conceptual va dominar l’escena i l’acompanyament de la filla de Ravi Shankar –de presència exquisida– va anar variant en quant a formació, propiciant coixins instrumentals diversos que quan s’armaven amb encert tots junts, cas sobretot de les darreres peces, la proposta resultant va ser sublim i entusiasmant.Una platea ben cofoia va saber premiar l’art de l’escenari. No n’hi havia per menys. Es diu que Anoushka va rebre els ensenyaments del seu llegendari pare i això es fa patent quan sap presentar la música hindú i l’art de tocar el sitar nus, trobant-hi el sentit vertebrador, despullant-la d’ornaments i presentant-la pura. Aquest exercici de capacitat artística se li ha de sumar com de bé conjumina l’acompanyament a més de la vàlua dels artistes que acompanyen Shankar. La percussió és encertada, i la flauta, l’electrònica i el baix, fins i tot la veu que ressalta alguna peça, són aportacions tan acotades que sols poden resultar positives. Tot i algun moment de desencert en què la música va sonar una mica dispersa, la tònica va ser la d’un sitar tocat amb glòria pels dits virtuosos d’Anoushka Shankar. Amb la mateixa mística del propi instrument i dels impressionants ulls de l’artista. Amb màgia hindú. Va ser tot gaudi. Anoushka Shankar despulla l’essència del sitar
El Monumental s’omple i viu una vetllada amb màgia pròpia
La subtilesa va ser predominant. Anoushka Shankar va omplir el Teatre Monumental amb un concert ple de mística en el que l’art interpretatiu de l’artista a les mans del sitar va esdevenir protagonista. Tot i un inici titubejant en què al missatge musical li va costar trobar lloc i els artistes semblaven incòmodes, amb els minuts l’espiral on va endinsar-se el recital va ser màgica en si mateixa i va sortir a lluir l’essència de la música hindú. La suavitat conceptual va dominar l’escena i l’acompanyament de la filla de Ravi Shankar –de presència exquisida– va anar variant en quant a formació, propiciant coixins instrumentals diversos que quan s’armaven amb encert tots junts, cas sobretot de les darreres peces, la proposta resultant va ser sublim i entusiasmant.Una platea ben cofoia va saber premiar l’art de l’escenari. No n’hi havia per menys. Es diu que Anoushka va rebre els ensenyaments del seu llegendari pare i això es fa patent quan sap presentar la música hindú i l’art de tocar el sitar nus, trobant-hi el sentit vertebrador, despullant-la d’ornaments i presentant-la pura. Aquest exercici de capacitat artística se li ha de sumar com de bé conjumina l’acompanyament a més de la vàlua dels artistes que acompanyen Shankar. La percussió és encertada, i la flauta, l’electrònica i el baix, fins i tot la veu que ressalta alguna peça, són aportacions tan acotades que sols poden resultar positives. Tot i algun moment de desencert en què la música va sonar una mica dispersa, la tònica va ser la d’un sitar tocat amb glòria pels dits virtuosos d’Anoushka Shankar. Amb la mateixa mística del propi instrument i dels impressionants ulls de l’artista. Amb màgia hindú. Va ser tot gaudi. 
