Després de set anys vivint a l'estranger, Lluc Casares torna a casa. El saxofonista barceloní ha posat punt final a la seva estada a la Juilliard School de Nova York, una experiència que li ha permès conèixer i aprendre de mestres de l'escena del jazz com Barry Harris o George Coleman. De fet, en aquesta ciutat va enregistrar el seu últim disc, 'Sketches overseas' (Outside In Music, 2018), un treball en el qual han participat músics d'arreu del món. Casares aterrarà a Mataró dijous 23 de gener, a partir de les 21.30 h, per oferir una jam-session a la Sala Clap acompanyat de la secció rítmica de l'Associació Jazz Maresme.
Quin ha estat el camí fins a arribar a veure’t a Nova York amb només 27 anys?
Han estat un cúmul de coses i també força sort. Primer vaig estudiar el grau superior a l’Escola Superior de Música de Catalunya i tot just després vaig marxar a Amsterdam a fer el màster, que va durar dos anys i mig. El jazz és una música dels Estats Units, però no és fàcil anar a estudiar allà, sobretot per una qüestió econòmica. Per això, el màxim que vaig poder fer va ser fer un intercanvi en una universitat de Filadèlfia durant l’última etapa del màster.
Passats dos anys, un cop vaig tornar a Amsterdam, vaig superar les proves per entrar a la Juilliard School de Nova York, dins del programa Artists Diploma. Llavors vaig estar dos anys allà, aprenent i assajant dues vegades a la setmana amb un mateix grup. A més, et paguen els estudis i per això m’ho vaig poder permetre. És una experiència que no m’esperava que pogués viure. Després de ser alumne d’en Wynton Marsalis i en Kenny Washington ja no hi ha res més a fer.
Era un objectiu que sempre havies tingut clar que volies assolir?
Més que un objectiu o un somni, era una espècie de realitat ideal. Volia conèixer des de dins l’escena del jazz de Nova York.
Casares va gravar el seu últim disc, 'Sketches overseas', a Nova York
Després de dos anys a Nova York, tornes a Barcelona. Mirant enrere, quin ha estat el major obstacle que has hagut de superar?
El dia a dia, sobretot. És una ciutat molt intensa i hi ha músics molt bons; l’escena del jazz és incomparable amb la que tenim aquí. De dificultats econòmiques no en vaig tenir gaires, perquè no m’havia de pagar les classes, però també perquè treballava com a professor i això em permetia per pagar-me el lloguer. Bàsicament, el que vaig intentar fer és anar a veure tots els concerts que vaig poder, tocar amb tothom qui podia i intentar conèixer alguns dels pocs músics octogenaris i nonagenaris que encara viuen, com en Barry Harris o en George Coleman; això em va donar la vida, perquè és una cosa que no pots fer enlloc més del món.
És difícil fer-se un lloc en una escena musical que és més aviat minoritària i viure del que realment t’agrada fer?
Jo soc músic i no faig res més. Soc intèrpret i toco el saxo, però si em truquen per tocar en un altre concert que no sigui de jazz hi vaig també. I a part d’això escric música, una faceta completament diferent, i dono classes. En aquesta professió, un sempre depèn del dia a dia.
Creus que el jazz és un estil que pot agradar i cridar l’atenció dels més joves?
Sí, i tant. És una altra manera d’aproximar-se a la interpretació musical. Tradicionalment, a Europa tot ha estat classicocèntric: has d’anar al conservatori, estudiar els instruments d’una forma concreta, seguir exactament el que diu la partitura, etc. D’altra banda, sembla que l’alternativa a tot això sigui muntar un grup i tocar la guitarra elèctrica amb els teus col·legues en un garatge. El jazz està en un lloc intermedi. Mitjançant aquest estil de música aprens uns codis i una manera d’entendre la teoria musical, i no només la interpretació d’instruments, que després et serveixen per fer moltes altres coses.
El jazz i la música afroamericana del segle XX són la base del pop, de tota la música comercial d’avui dia, i per això són estils molt enriquidors per a la gent jove. Si després vols anar més enllà, se t’obre un univers: hi ha moltíssims discos i artistes diferents. Totes les èpoques del jazz són interessants. Personalment, intento transmetre això als meus alumnes; no només la teoria, sinó l’amor per la música i la perspectiva estètica que et dona l’estudi de la història del jazz.
El jazz és la base de tota la música comercial d'avui dia" - Lluc Casares
Com va sorgir l’oportunitat de gravar el teu últim disc a Nova York, Sketches overseas?
Una discogràfica d’allà em va fer un molt bon tracte i després va anar tot molt ràpid. De fet, vam gravar el disc en només cinc hores. Hi han participat alguns dels músics més bons del món de l’escena del jazz actual. Per exemple, Joel Ross, el vibrafonista, acaba de fitxar per Blue Note Records. És música que vaig escriure en aquella època i estic molt content amb el resultat.
Tots els músics que hi han participat són de Nova York?
Tots vivien a Nova York en aquell moment, però venen de diverses parts del món. El baixista és anglès, el bateria és italià, el pianista és de Texas, en Ross és de Chicago i el trompetista és de Milwaukee.
Lluc Casares | 'Juntor' | 'Sketches Overseas' | featuring Joel Ross and Philip Dizack (2018)
Un cop aquí has pogut presentar el disc a Barcelona?
El vaig presentar com vaig poder; sense els músics, per exemple, perquè sembla que a ningú li interessa realment el que fem i no hi ha cap manera de portar aquesta música aquí, no hi ha diners ni circuit. En realitat, les oportunitats que hi ha a Barcelona són ínfimes.
Quin directe oferireu el 23 de gener al Clap?
Tocarem el repertori estàndard del jazz, diferents temes que tots coneixem. És un concert que em ve molt de gust, perquè estaré acompanyat d’en Gerard Nieto, un pianista amb qui m’agrada molt tocar.
Una passió pel jazz que ve de família
Lluc Casares és fill de Pau Casares, saxofonista de la Vella Dixieland, un grup amb 35 anys de trajectòria i dels més veterans de l’escena catalana del jazz. D'altra banda, el barceloní també és germà del bateria Joan Casares, que actualment colidera el projecte Smack Dab amb el trompetista Oriol Vallès. De fet, l'entrevistat també col·labora amb aquest quintet, així com amb altres grups com Lluc Casares Septet i The Gramophone Allstars Big Band.
