L’apoteosi és l’acte final dels Pastorets de Mataró, amb altisonàncies cromàtiques i sonores, fum a dojo i catarsi col·lectiva. Una apoteosi també és, segons el diccionari, sinònim d’exaltació, de glorificació. Doncs precisament un apoteosi és el que va ser el concert estrella de l’Aniversari del Clap amb Txarango, més un fenomen que no pas un grup. Txarango és ara el gran grup de moda de la música jove, festiva i catalana. L’escolten nanos embolicats en mocadors palestins i nanes enfilades en talons alts, se l’han fet seus des de les generacions 'pubertoses' a aquells que van fer-se grans amb Dusminguet i ara recolzen el colze a la barra. El grup del moment. I en una festa d’aniversari? Doncs això, apoteosi.
El Clap ple a vessar va esperar que compareguessin els del nas vermell gaudint d’Alamedadosoulna, un altre grup del prolífic planter del reggae-ska-patxanguero espanyol. Les llavors del que vindria després van començar a covar fins que pels volts de la mitjanit apareixia el fenomen i començava el tsunami. Centenars de persones amb ànsies exhibicionistes de memòria van cantar fil per randa cadascuna de les lletres des de bones a primeres i el “llarg viatge” de Txarango va decidir que l’estació mataronina se’n recordaria del comboi. Txarango en estat pur.
Txarango ha tocat alguna tecla que ha permès que el que ja se sabia es revitalitzi. Són la sopa d’all 2.0. És un d’aquells grups d’herència, perfectament definibles en l’evolució musical dels Ai Ai Ai dels noranta, els Dusminguet del tombant de segle i La Pegatina posterior. És una barreja ben treballada i un directe reiterat i encomanadís. Txarango és tota la força musical de la joventut posada al servei de l’escalf incessant de la seva legió de fans. Són quatre idees i lletres metafòriques, vents ben travats i el toc caribeny dels teclats com allò de tirar sal a les postres. Txarango són dues hores de concert, és suor i són els ulls tancats i el somriure d’orella a orella que se’ls dibuixa a tots a cada concert, quan se senten glorificats. Quan cantant que tot s’enlaira, per moments, noten no tocar de peus a terra. Apoteòsics.
