La història de Love of Lesbian és la d’uns xicots de Sant Vicenç dels Horts que van canviar l’anglès pel castellà. Feien mig l’ase i mig l’indie, s’adornaven amb ulleres i barrets i després d’arribar a dalt de tot amb un disc van decidir aturar-se i prendre’s un any llarg per fer el següent disc. No s’ha comentat que els xicots, més enllà d’exuberants eren bons en això de la música. Molt bons. I per això, un any llarg després, tornaven a omplir a vessar sales com el Clap de Mataró, tornaven a tenir la gent rendida i tornaven a fer-se amos i senyors de concerts de dues hores, durant les quals marcaven el múscul de sempre i una nova maduresa que els fa encara més encantadors. Com les primeres canes, que fan triomfar l’encara jove.
Els ‘lesbians’ tenien la parròquia assedegada en el primer concert des de la publicació de ‘La noche eterna’, el seu esperat disc. El Clap es va omplir i va correspondre al grup que encapçala el geni i figura que és Sant Balmes. Quan es presenta disc, del qual la majoria n’ha sentit poc o gens, es poden fer dues coses. Disparar-lo íntegrament, estar per conjuntar la proposta escènica i posar totes les cançons a la graella encaixades les unes i les altres o alternar-les amb els vells temes fets himne, donar a la gent el que espera, ser intel·ligent i precipitar el concert pel camí de l’èxit. No cal ni dir que van escollir la segona opció, afegint a les noves cançons que algun dia seran ‘hit’ com ‘Wio’ o ‘Los seres únicos’ ja clàssics com ‘Niña Imantada’, ‘Segundo Asalto’ o ‘Club de fans de John Boy’. Duien mitja hora de concert i ja era una festa lesbiana de primer nivell. I seguien sense fer l’indi.
Gamberros canalitzats
Aquesta és la nova maduresa de Love of Lesbian. Igual de canalles però més mesurats. Canalitzen aquell instint gamberro, en les noves lletres no hi ha el punt delirant de les antigues, s’han enfosquit en la mesura en què s’ha eixamplat els fonament de les seves lletres. Són un grup complet, rodó, amb una senyora sonoritat. On Santi Balmes du la ‘canya’ de la barca i on tota la resta bufen. On ressonen les històries de l’’Amante Guisante’ entre el deliri popular però s’acaba quasi amb una ‘nana’ i no amb aquells festivals psicodèlics d’abans.
Love of lesbian marca múscul –i no pas perquè Santi Balmes es traiés la samarreta en l'èxtasi final– i segueix oferint nits que per sort no són reversibles com la de la cançó. Love of lesbian segueixen forts però més madurs. Love of Lesbian ho ompliran tot i quan els seus seguidors interioritzin el seu disc més repensat encara ascendiran més. Si cantessin en català perdrien el cul per ells els que encara s’hi resisteixen, i han dit que potser ho faran. Val la pena suar a finals de maig per ser a un concert com el de dissabte, ascendent i pletòric. Que tornin demà passat!
