Heus aquí els Amics de les Arts. Ni treballen fent de gos ni doblen en Bruce Willis però el seu principal atractiu –també– és la convencionalitat, com la dels protagonistes del que canten. Són paios normals i corrents. De mancances evidents, tot i l’aurèola estel·lar de la que es disfressen els quatre personatges. Són gent de virtuts comunes. I tot i això són un grup d’èxit. Per dos motius, un aliè com és l’escuma de la fama de la que se’n desconeix la fórmula exacta que la fa pujar i créixer, l’altre perquè de la seva naturalesa propera n’han fet fonaments per un èxit social que els va catapultar en el seu dia i que ara, amb un disc nou sota el braç, són capaços de revalidar. Disc revàlidaDiuen del disc de després l’èxit que és el repte més difícil de la carrera d’un grup. Per això Els Amics s’han auto-imposat superar la pubertat musical abans de tornar a la carretera. Per això ja no tenen el toc rupestre –d’encant molt trobat, per cert– que tenien els quatre nois que quasi tímidament tocaven el seu respectiu instrument. Per això ara toquen amb la dita Bed&Banda –a la que li faltaria el violí del disc, per cert– i per això les noves cançons tenen un fort component narratiu que les enfosqueix.
Uns nous Amics de les ArtsEns trobem davant uns nous Amics de les Arts. Tant nous que no volen tocar el 4-3-3 per acabar el concert encara que el Monumental els hi reclami a crits. Tant nous que plantegen un directe total, amb baix, bateria i vents, i s’atreveixen amb un so molt més produït que funciona a estones però fa bola i sodomitza el directe a altres estones.
Els nous Amics són més tristois cantant però segueixen imitant-se i interpretant-se entre cançó i cançó. Volen sonar Dylan amb la llengua de Faemino i Cansado. Són divertits per la unanimitat que generen i no pas pel que diuen. Fins i tot les seves bromes tenen el punt trist de les gràcies que es riuen per venir de qui vénen i no pas pel missatge que contenen. Una tàctica que funcionaEl directe, com el disc, es basa en la interpel·lació i el joc de veus, en el fet d’anar caminant, en el martelleig continu d’unes mètrica i rima tirant a vulgars però que, cofois ells i el seu públic, queden enaltides pel context. Els Amics de les Arts ara toquen en teatre de butaca confortable però segueixen alçant les masses com quan ho feien en bars i locals. La seva segueix sent una festa d’assistència fervorosa. Els seus personatges segueixen sent els de quatre cantants d’un grup català d’èxit que ha sabut tocar la tecla i que, sobretot, ha sabut trobar en el públic la predisposició a la unanimitat.
Són senzills i signen discos a la sortida del concert com comunament es comporten i canten des de cançons dedicades a Cousteau que ambienten dos peixos teledirigits que volen al viatge “guai-que-t’hi-cagues” de Matrimoni Arnolfini. Capaços de travar bones idees a Lousianna o Carnaval i recórrer als ja himnes dels discos pretèrits com ‘Jean-Lucq’ per instal·lar la festa al Monumental i que tothom, absolutament tothom, sortís radiant del concert.
Aquest és el fort dels Amics de les Arts, que han erigit un fortí ferm de popularitat que s’alça des del boom mediàtic de l’època que anunciaven cervesa i que ja ara, amb un disc difícil, revaliden sobradament amb aquest ‘Espècies per catalogar’. Són senyors que fan de grup d’èxit.
