Perquè després es digui que no s’hi fan coses, a Mataró. És obvi que falten actors culturals, facilitats, diversificar l’oferta i que certs estils musicals tinguin la sortida o les possibilitats d’altres. Això per parlar únicament de música en directe. Però, què coi, també s’ha de dir alt, clar i en català que a casa nostra podem aspirar a molt més però la queixa pel que tenim ha de tenir un límit. En pot ser un bon exemple el Cicle d’Autor que enllestíem fa dues setmanes a Privat i el Dau o també una Casa de la Música Popular que amb regularitat intermitent, ofereix una agenda de concerts que a vegades ens descobreix caps de setmana com el passat, d’inusitada potència musical.
Van ser dues nits consecutives i rodones que es van tancar amb el públic satisfet pel que s’havia vist i sentit i –també– perquè eren propostes de la casa. Dues nits diferents l’una i l’altra, més jove i esbojarrada la de divendres, més refinada tot i la contundència la de dissabte. Anem a pams.Amb gust de PegatinaUna sala prou plena amb la mitjana d’edat superant per poc la vintena de primaveres era l’escenografia sobre la qual, al Clap, els tarragonins de Bongo Botrako –companys de generació de la joventut imperant a la sala, que joves!– van sortir a donar-ho tot per demostrar que no són grup d’una sola cançó.
Aquest grup és el pare de la criatura mediàtica en què s’ha convertit la ‘Todos los días sale el sol’, on canten a un “chipirón” que ha fet fortuna a les sales i a la selecció espanyol de bàsquet, que més que enganxosa és malaltissa. De l’envit de demostrar maneres se’n van sortir més que airosos, els tarragonins, a qui se’ls nota un gust de ‘Pegatina’ indiscutible que els fa semblar el grup de Montcada, així com l’ascendent del gran Gambeat que els dóna so i empremta de Ràdio Bemba. Bongo Botrako són joves i potents, els falta varietat i els sobra entusiasme: bon concert. I millor el que faran quan tornin.Gertrudis, molt milloratsAl darrera d’un final de festa quasi de fanfàrria i després d’un llarg descans, saltava a l’escenari del Clap uns Gertrudis que quasi ja són dels veterans de l’escena rumbera catalana però que, indefectiblement, els darrers temps els havien donat uns aires d’inèrcia, contrària a aquell esperit de la Garriga festera dels seus inicis. El seu darrer disc, ‘Tripolar’, va fer tornar a somriure la seva claca i amb concerts com el de divendres, el retorn de la millor versió sembla feina feta. La que havia estat cançó de ventilador fàcil, adobada amb aires balcànics i constància percutiva, ha evolucionat en aquesta gira amb una actitud descarnada, agressiva, gairebé punk. Una declaració d’intencions dalt de l’escenari que va convertir un públic que esperava la propina en una massa assedegada de la següent cançó. Temes dels quatre discos van fluir en una senyora festa com feia temps que no es ballava a la sala. Gertrudis sempre han estat molt del Clap, divendres el Clap va tornar a ser molt d’ells.Tros de donaVenint de tal borratxera musical, dissabte la Sala Petita representava un canvi total de registre però cap rebaixa de llistó, ans al contrari. Hi actuava la mallorquina Maika Makovski, un animal musical difícil de classificar, una fera que assegura inspirar-se en Edgar Allan Poe per plantejar un concert directe, proper i captivador. Un concert gran amb embolcall petit, un tresor per a 100 persones. Se’n seguirà parlant, de Makovski, una bèstia que és senyora, bella, fera, magistral i indomable: preciosa.
