Hi ha qui diu i qui ho canta, allò dels “són mals temps per a la lírica”. Aquests temps d’ara, siguin els que siguin, semblen fets a cop d’escarpa, són espinosos, s’esguerren a marxes forçades. Són èpoques de crits i patiments on una veu que murmuri deliciosament afinada es pot convertir en un tresor immens, preciós, preuat. Aquesta és la veu que Privat va poder gaudir divendres passat amb el concert de Jorge Drexler, cap de cartell del Cicle d’Autor. 700 persones, aforament esgotat. Un artista de referència i peregrinació, capaç de sortir amb les seves tres guitarres i aquest aspecte d’elegància natural, de ser l’únic que queda elegant a altes hores d’una nit agitada, una aurèola d’innocència angelical i un repertori per remenar mentre esbossa un somriure, mig tanca els ulls i canta com un rossinyol. Un bon rossinyol uruguaià. Diuen que un CAP va rebre, just abans de tancar, la trucada desesperada de Privat. Necessitaven que punxessin un cantant que estava disfònic i que feia perillar un concert. Finalment va ser un altre centre el que va perforar el darrera de tot un Jorge Drexler. Quasi res. Era el quart cop, el segon a Privat, d’aquesta peça de col·leccionista a Mataró i es pot dir que serà un cantautor, però també una poció màgica, una petita proesa i un encanteri musical. Drexler és gran i descobrir-ho ara és com afirmar la teoria de la gravetat. Però constatar com el cantant disfònic de la xeringa acaba fent el concert que va fer és d’una ovació rendida i eufòrica. Exactament la que va merèixer i tenir. Privat, pleVa ser una nit amb encís, en què per una vegada es permetrà el sacrilegi de posar el públic quasi a l’alçada de l’artista. 700 persones amb silenci sepulcral van fer que l’amplitud de Privat esdevingués una proximitat digna de l’altra meitat del Cicle, del Dau. Com si fos una cantada a l’orella, el cantant que deia que estava disfònic va anar desplegant una mena de conte de fades amb històries tan rodones com les seves cançons. Va iniciar amb ‘tres mil millones de latidos’, un bon resum de la sensació d’expectació màxima, d’intimitat còmplice, que es notava a l’ambient.
PolivalènciaDrexler és un mag capaç d’emocionar amb ‘Guitarra y vos”, fer xiular la gent i redescobrir que en la foscor hi havia 700 mirades expectants, deixar la sala extasiada de suavitat amb cançons com ‘Noptiluca’ evocadores d’una nit llunyana o de recolzar-se en un “tenorio”, una mena de tableta que li oferia coixí de base per disparar-hi a sobre la seva tènue artilleria de guitarra. Drexler és, i se’l veu, un paio transparent i normal. Ho deurien notar els qui el van punxar el cul i també tots aquells que acudeixen a ell com el bevedor al got, sabedor que els recompensarà amb perles com la versió de ‘Club Tonight’ de Gossos en un català més correcte que el d’Iniesta. L’uruguaià és artista fi. D’aguts des de dins i recitats poètics sense alienació contínua a la música. Agraït cantant Caetano Veloso, precís amb ‘Sea lo que sea’ o engrescador tirant de la seva cançó recent ‘Todo se transforma’, coneguda per haver estat anunci, corejada per tothom en el colofó d’una nit per fer-se estimar encara més. Més que un bon concert. Un cant monumental a la lírica siguin quins siguin els temps d’avui en dia.
