Concert-sorbet, el d’Élena al Clap. Poqueta gent, una cinquantena, i un d’aquells plats que ser serveixen per a gaudi en presentació i en gust. Tipus gelat de mandarina, seria. Élena és bàsicament la presència escènica d’Helena Miquel sobre un generós coixí musical, fet de guitarres i vents, molt harmonitzat i potent perquè la veueta de la meitat dels Delafé y las Flores Azules agiti les cançons amb el mateix frenetisme amb el que es mou.
La virtut de la voluntat, de la insistència, és el millor d’aquests recuperats Élena, retornats a la carretera i a l’estudi de gravació i que, paradoxalment, semblen no entrar en la galàxia titular de la música pàtria cantada en català. En catalàCosta entendre què poden tenir altres que falti a un grup amb ofici i un lideratge tant marcat. No es troba el defecte evident que eviti la crescuda d’aquest riu musical, per tant cal remarcar-ne la virtut.
Élena té bagatge i va fer un repàs de la seva discografia amb pocs oblits i deixant pel final cançons com ‘Plou’. I Helena Miquel somreia.
