La criatura ha crescut i de forma inapel·lable. Ha superat infàncies, aprendre a caminar, la pubertat i l’adolescència; ara és jove i va a totes. El Cruïlla va cremar el passat cap de setmana la seva tercera edició a Barcelona amb un salt qualitatiu inapel·lable. 22.000 persones van passar pel Parc del Fòrum entre els dos dies, prou significats i diferents l’un de l’altre. De noms propis en van sobresortir dos per sobre la resta: Jack Johnson i Madness. Van ser els punts àlgids, els moments de més passió ambiental, de més calor, de més ambició musical. Dos dies de festa de grat record i el festival –sembla– que definitivament consolidat.El Cruïlla del Fòrum és un Festival de primera fila però manté un equilibri entre el punt casolà original, no és un macro-festival. Quatre escenaris prou significats estilísticament cadascun d’ells i una bona dosi d’espais, repartiment i serveis. I a partir d’aquí a fruir de la música. Els dos dies deparaven sorpreses de bones a primeres, com el concert de Keny Arkana a les sis de la tarda de dissabte. Poca gent però tota lliurada a una rapera francesa que és un caramel, subversiva i musicalment acurada. Va ser una forma d’arrencar la traca del darrer dia que acabaria espetegant amb tota la força de Public Enemy, un dissabte de lluita, ritme i insistència musical, de grups combatius i remoguts que contrastava amb la calma que va dominar un divendres més delicatessen.
Jack Johnson arrasaBen poques de les 11.000 persones que eren al Cruïlla la primera nit no es van aplegar a l’escenari Estrella Damm quan el hawaià va fer acte de presència. Amb Jack Johnson estem parlant d’un personatge encantador en tots els àmbits i musicalment molt refinat. Va dominar el ‘bolo’ com va voler, va fer vibrar una esplanada on no hi cabia ningú més i va marcar-se el golàs de la nit en fer sortir els Falsterbo per cantar amb ell en català la cançó ‘Home’. Tant va il·luminar la nit el mite surfer que quasi va eclipsar la resta de primeres espases del dia. Iron and Wine va patir per tocar massa aviat, Antònia Font van escalfar perfectament el personal i, després de Johnson, els Delafé van créixer augmentant les revolucions del seu espectacle habitual. I menció a banda del divendres de Cruïlla és la música de Fat Freddy’s Drop, la sorpresa agradable de la nit.
Dissabte esgotadorPassant ja a dissabte hi va haver de tot. Quota maresmenca amb grups com Dealan o els Capgrossos fent castells. Unes vibracions altíssimes amb concerts com el de Calle 13 que, sincerament, hauria merescut l’escenari gros. Música catalana de combat com els Obrint pas que van tirar d’artilleria habitual per disparar a tort i a dret. Madness començant amb ‘One Step Beyond’ i obviant l’edat per encendre una festa skatalítica que enllaçaria amb el remat final dels Tokyo Ska Paradise Orchestra. Els Public Enemy fent un ‘gratest hits’ i fent ballar tothom. I tants altres com Alborosie que va ser el causant que tot s’accelerés tant aviat. Un dissabte molt de revetlla estival, un menú complet, una bona dosi de tot.Aquest és el Cruïlla que se’ns ha fet gran. Que manté l’aigua-barreig com a denominació d’origen pròpia i fa del ‘una mica de tot’ l’esquer per consolidar-se. No és el Sonar ni el Primavera però segurament tampoc aspira a ser-ho. És aquella criatura de casa que va anar a la capital a fer fira. I se n’ha sortit.
