El concert de l’any a la ciutat, cita social, dia esperat. Manel va ser dissabte al Teatre Monumental, ple i rendit, anotant-se una nova victòria en la triomfal gira de presentació del seu segon disc ’10 milles per veure una bona armadura”. Un tour que omple on va i extasia les masses rendides a aquest fenomen difícil de classificar, per complex i senzill, que converteix quatre paios amb pinta de paio en ponents i referents, en artistes i artífexs, en preguntes i en respostes fins a assolir durant hora i mitja la viva imatge de la plenitud. I no en l’aspecte estrictament musical. Manel va més enllà del grup d’èxit i sols es pot explicar el seu impacte en la societat catalana tan estudiada, la del país petit de les grans obres.
Manel toca la fibra sensible i, com a fenomen, sembla més una religió que no pas una moda. Un credo amb referents clars, unes bones pràctiques derivades de la seva música que assimilen els creients que s’emocionen amb les seves cançons i, sobretot, una litúrgia ben trenada però massa pautada en escena. Els Manel del directe són extremadament metòdics i la naturalitat pròpia dalt l’escenari per moments es transforma en fredor, en falta de feedback entre el deliri del galliner i el guió pautat que tenen els quatre apòstols. Aquesta falta de màgia escènica és del poc criticable del seu concert, de la seva missa a les deu de la nit. Més enllà d’això, la religió –com totes- és curosa amb els fons i les formes i assoleix una sessió continuada de missatge, missatge i missatge, l’evangeli són cançons fabulosament treballades i lletres d’una veracitat i una narrativa de premi literari. Com a missa, la pauta pot marcar els moviments del creient, però en tot moment des de dalt l’escenari els Guillem, Arnau, Roger i Martí fan i desfan i –rendits- tots als darrera resem el seu rosari.Un directe a l’atacPer molt que el gest pequi de fredor, en l’àmbit musical el més expectant d’aquesta gira era veure com es duia el nou disc al format del directe i aquí la golejada és, a més, d’estil Barça, amb bon joc que flueix naturalment del talent dels quatre. Més enllà d’histerismes estem davant quatre senyors músics que han dut el so altament produït i complex del disc a un directe potent, ambiciós i resolutiu. Els Manel han passat a l’atac i mosseguen quan en Guillem deixa l’ukelele i entoma la guitarra. Han enginyat i traduït meravellosament les perles del nou disc i, a més, dibuixen amb el ‘tracklist’ una sessió continuada d’emocions per l'espectador properes a l’erotisme.
Els Manel més madurs que quan, en el primer disc, ja ho eren –de madurs– van disparar d’entrada amb cançons del nou disc. ‘El Miquel i l’Olga tornen’ –pur Falsterbo Marí- va obrir foc amb altres temes del nou disc, ben cuits i corejats sobretot els dos ‘singles’, Aniversari i Boomerang. Però quan el teatre s’encenia i posava la pell de gallina era quan s’entonaven cançons del primer disc com ‘Pla Quinquenal’, ‘Ai Dolors’ o una catàrtica ‘En la que el Bernat se’t troba’ en què l’entusiasme dels devots van quasi sepultar la interpretació de dalt l’escenari i la nova versió quasi no es va sentir de tant i tant fort que es cantava a platea. Del nou disc és preciosa ‘La cançó del Soldadet’ i a mesura que feien sanefes entre un i altre disc el neguit del públic passava a ser de lliurament total a la causa. Pel camí, un folk de veu cada cop més preeminent, nous recursos com el baix i la bateria jugant a tocar màquina o l’aire més pop lleuger d’altres cançons.El final no hauria pogut ser diferent. Amb el Monumental amb l’emoció a flor de pell, lliurat a la religió i amb la missa ja reeixida la versió del ‘Common People’ de Pulp i la celebradíssima ‘Al Mar’ van enviar la nit al millor calaix de records de cadascun dels presents. I, fent-se pregar, van abaixar el teló d’un concert rodó amb l’havanera ‘Deixa-la Toni’, pausada i jugada, un pèl fosca, però amb la calidesa de la feina ben feta i sobretot reeixida. Va ser com un “doneu-vos la pau”, un colofó perfecte per la missa de les deu de la nit, aquella en què Manel va afegir Mataró al mapa del nou credo musical català.
