Amb tot a favor i la millor de les companyies, com anar al circ quebequès del sol, al Camp Nou les nits de màgia o a la Monumental quan hi toreja el de Galapagar. En això de les arts, dit així en concepte ampli i barroer, quan les circumstàncies són favorables els resultats acostumen a ser propicis, com a casa no s’està enlloc i amb la teva gent és on realment hi ha el millor dels coixins. Per això Ai Ai Ai, el grup de Mataró, va anar al Clap amb quasi tot de cara i de la mà del DJ Txarly Brown, gurú del renaixement rumbero, van organitzar una festa de primer nivell amb amics, germans i cosins que van fer del Clap una exhibició de l’alta temperatura sanguínia que mou els que senten –no toquen, senten– la rumba catalana.
Ai Ai Ai, sense la veu de sempre, manté una davantera en forma de triplet com arguments únics i irrefutables. Veterans de mil guerres, encara se’ls escapa el somriure còmplice de qui veu com vint anys més tard encara esveren la gent, ara canosa, –curiosa barreja d’edats, la de divendres passat al Clap– i a sobre ara hi fan moure des de nenes de 16 anys a personatges que fa tres anys no sabien què era el ventilador. Ai Ai Ai, orquestrat tot plegat pel pal de paller Rafalito Salazar, hereu de la saga familiar que més i més alt proclamen, a la tercera frase de conversa, que Mataró és tan rumbera com Gràcia.
Si aquí va néixer el Rei de la Rumba, el regne manté cavallers per les batalles més ordinàries i no menys importants. Uns gamberros de la rumba, que ara s’han aliat amb els ritmes i l’ordinador i que gaudeixen sobre l’escenari: això és Ai Ai Ai.Cançons de sempreAi Ai Ai és com el petit miracle del ‘Boss’ quan omple estadis. És el temps que passa i es nota tot que es nota poc, és per sobre de tot respecte per una manera de fer: la rumbera, molt essencial i intuïtiva. Ventilador, festa, ritme i sant tornem-hi. Ai Ai Ai també són cançons de quasi sempre, d’abans del rock català i d’ara, al costat del pop català. ‘Sota la palmera’, ‘Tot això eren vinyes’, ‘Dimoni Pelut’.
La collita més recent té menys pàtina però igual resultat. ‘Maquinolandera’, ‘Bar la rumba’, ‘Una polla’. Tot rumba canallesca i ganes d’esverar. I esverament general.Fent costat: tothomEl concert va ser un homenatge organitzat amb la millor de les intencions. Amb Joan Garriga de La Troba Kung Fu, Xavi Ciurans de Gertrudis, el Tio Rafael, en Yumitus de Sabor de Gràcia i mil col·laboracions més entre les que va destacar la ‘Tía Pepi’ posant el ball de sempre, de les festes antològiques i gitanes, sobre l’escenari del Clap.
Del poc que li quedava per veure a aquesta sala. Els amics van acabar sent tothom. Tots es van fer costat, el públic, els amics, la família, els cantants, Ai Ai Ai i maria santíssima. Dues hores en què va ser impossible contenir la calor de la rumba i de tot el que comporta. Jugat a casa, guanyat i golejat. Com el circ del sol quebequès, el millor equip del món de futbol o els grans de les arts. Uns cavallers de la rumba: Ai Ai Ai.
