El cicle de ‘Nits de Jazz’ s’enfrontava, en el seu tercer any, a una ocasió ben especial. Compareixia en escena Ivó Oller, el trompetista de casa i es respirava l’ambient de les bones ocasions. Tot ple i moltes ganes de retrobar-se amb el ‘Jazz nu’ d’un Oller que sembla haver desmelenat definitivament aquest cabell grisós seu tan jazzístic. El Casal ple i amatent, fins i tot l’Alcalde no s’ho va voler perdre i el concert –franc, directe i variat– va estar a l’alçada de les expectatives.
Perquè potser abans que jazzman, Oller és músic i per això dalt l’escenari el seu quintet sap jugar al jazz sense caure en vicis que els puristes durien enyorar però el pati de cadires del Casal va aplaudir a rabiar. És esquivar la quadratura perfecte de “solos” tot i que el format sempre es repeteixi, és saber dominar i bàsicament tirar d’interpretació, és a dir, de mentre es bufa la trompeta saber olorar per on va la cançó. Jazz nu és, sobretot, un grup que s’interpreta a si mateix, una interactuació contínua entre cinc senyors músics que van saber fer tastar les diferents vessants, des de l’ortodòxia a alguna introspecció curiosa. Un senyor concert, jugat a casa, amb tot a favor: tipus el 4-0 del Barça a l’Stuttgart.
