Nit màgica la de dissabte passat al Clap. Els convidats eren propicis, tot el paper duia dies venut i es tenien ganes de quelcom gros. Però les expectatives es van quedar, potser, curtes, amb Love of Lesbian, un bagul musical amb molt fons i molta artilleria que va venir amb molta companyia. Amb l’aurèola dels grans, dels molt grans. Amb un públic massiu, convençut i vibrant. Guanyant per K.O la batalla musical. Demostrant ser un dels noms majúsculs de la música estatal. Així va ser una nit d’antologia musical a la ciutat, una reivindicació més d’aquest món ‘indie’ tant seu i la plasmació que l’èxit musical és transversal. En 10 anys ben poques vegades el Clap ha respirat com dissabte. Embafat de música, de suor i de fum –maleït fum–, ple fins la bandera, amatent i més pendent de l’escenari que mai. Fins més enllà dels lavabos –al fons de la sala– es vibrava amb cada nota i cada matís lesbià. Perquè l’espectacle valia molt. Parlar d’un concert de Love of Lesbian és fer-ho d’unes dues hores amb moltes més dimensions que la musical. La seva música, aquest ‘indie’ enganxós de mena, és l’esquelet però a més els músics donen espectacle, vibren, els encanta el que fan i es nota. A baix de l’escenari tota la sala, escales, balcons eren un tot lliurat totalment. A la part final del concert, la més festivalera, la sala ballava i cantava a l’uníson. Potser per això els concerts de Love of Lesbian acaben amb el propi grup, disfressat ja d’antuvi des de l'última “espantada” de l’escenari, balla i es desferma entre la gent mentre la música sona enllaunada. És una sensació de final feliç, d’epíleg grandiós, de punt final al convenciment.
Nom consolidat
No es pot dir que el concertàs sorprengués ningú. Ja fa temps que el nom de Love of Lesbian puja com l’escuma i es presumeix, a la seva escena, com diferent i indiscutible portador del “maillot jeune” dels líders. Amb mitja conyeta van recordar el seu altre Clap, fa 8 anys, del que van dir que “hi havia 24 persones”. Un, que hi era i des de llavors no els havia vist en viu, no pot més que alçar-se el barret davant el monstre que ha creat la factoria lesbiana. De traca i mocador. Musicalment inapel·lables, la pulcritud dels seus gravats és vitamina al directe. Inici motivador, nus més matisable i profund, final esplendorós. Concert de manual, brillantor encegadora. Pura musicalitat de quirats i no per això menys festiva. Més que un concert, una càtedra de la música en directe.Sonant bé i encantats d’haver-se conegut, va ser a partir de l’hora de concert que el convenciment es va tornar èxtasi. Entre la gent que vibrava i ballava, amb el grup disparant els seus clàssics d’olor i tonada vuitantera, amanits d’aquesta capa de pintura moderneta que adorna des dels riffs de les guitarres a la moda ‘fashion’ dels més adeptes. Ulleres, barrets i disfresses dalt l’escenari per acabar d’encendre un festival crematori a baix. Pura pirotècnia musical de la mà de cançons com El Club de fans de John Boy o Allí dónde solíamos gritar.L’únic però, per ser 'tiquis miquis' i perquè un encara creu que del cim on són al cel encara poden fer alguna passa, és la repetició del joc de doble to guitarrero i no esprémer prou teclat i veu. Res. Apreciació de tocar els pinyols, per allò que la perfecció no existeix.El Clap va vibrar i va créixer dissabte. A mesura que la dèria del ball creixia, cada cop s’assemblava més a la sala grossa de Razzmataz. Cap il·lús hi hauria pogut veure menys gent. La taca de caps movedissos a ritme frenètic escampava amunt i avall la flaire de les nits de música majúscula. I la sort és que arribés de la mà dels lesbians, un grup demandat a crits i que sols les ganes d’aquesta programació dels 10 anys ha tornat a Mataró. Com Manu Chao aquell 2003, la sala de Mataró va escriure dissabte una pàgina per al record. Dir un concertàs és quedar-se ben curt.
