Estava anunciat com un dels “vells roquers” que caracteritzaven el Cruïlla. Se sap, aquests artistes que fa 30 anys ja estaven passejant-se pel món. Aquest, si es permet, encara era més històric. Va ser l’home que va posar tothom a cantar mig món per treure Mandela de la presó, és encara el trompetista lúcid i potent, és Hugh Massekela i d’entrada despunta injustícia que sols aconseguís dues centes persones al Clap. Una llàstima.
Cert és que quatre cadires tampoc haurien fet mal. Masekela va oferir el concert més subtil del cicle, molt jazzístic i amb poques i molt tímides entrades en terrenys fora de la musicalitat més negra. A més, mite com és, va passar-se llargues estones a estrofes elaborades del mateix manifest llibertari i pacifista que guia les seves notes. Quan va deixar per una estona de sentar càtedra amb la trompeta, per moments, va aparèixer una mena de Desmond Tutu amb aparença majúscula, cantant i cridant a la pau, trencant la nebulosa d’una nit de dijous amb una veu rovellada que trencava la mística i acaparava l’atenció.Va pesar per al concert l’excessiva pausa de la nit i que el concert, de massa matisos, convencés en ells però es limités a final d’or, i de denominació d’origen, a la vetllada que Raynald Colom havia fundat. Amb tot, la nit va acabar escapant-se entre el so d’un jazz amb accent africà, d’aquells que tan be acompanyen els darrers badalls i els primers minuts de son. Per somriure gràcies a Masekela.
