S’esperava amb delit a The Wailers i no era per menys. La llegendària banda que acompanyava el gran Bob Marley en vida mantindran sempre que utilitzin aquest nom ja no requesta, sinó autèntica devoció. Són els còmplices del gran mite del reggae, d’un dels personatges musicals més importants del segle XX. Hi havia delit i molta expectació. I no és que la cosa no rutllés, però com a concert es va quedar a mitges. Va ser un triomf fàcil i ja està. Un inici descafeïnat, una sessió de perles de Marley –van posar el play al disc Legend?– i moltíssima militància entre el poble. Molta gent, més de 3.000 persones i militància en el sentit que s’estava allà perquè ningú més està legitimat a cantar el que cantaven. Però per poc més, l’espectacle de The Wailers no era apoteòsic.Després d’alguns temes nous, els primers acords que van encrespar la parròquia van ser els de I Shot the Sheriff. A partir de llavors, va venir una deliciosa tanda de clàssics entre els clàssics, Kinky Reggae, One Love o, com no podria ser d’altre manera, un record al gran Michael Jackson amb We are the world. Uns The Wailers que saben quan disparar la sagrada No Woman No Cry i que sols a cop de pedal dels temes que tindria qualsevol “The Best of Bob Marley” aconsegueixen que el reggae entri i es digereixi bé. Era un privilegi tenir-los a Mataró? Segurament. Però tot i que els músics a escena eren catedralicis, no va deixar de tenir tot plegat un gust a nit de clònics, per poca fidelitat a la banda original, que no pas a concert complet.
Dues cançons que no van sonarVa ser imperdonable que s’oblidessin Africa Unite o Could You Be Loved, però tot plegat venia rodat en una nit en què les pantalles de l’Espai l’Arquera sols feien que propaganda del festival –i de Mataró, amb un anunci lamentable que presenta la ciutat com si fos Cadaqués i Califòrnia a la vegada, molt kitsch– amb el que distreien del que hi havia dalt l’escenari. Abans Black Gandhi i The Folklowrikos havien escalfat i després, Emeterians van acabar la feina. Però The Wailers van passar pel festival, deixant-nos pel record el seu reggae amb pestilent de marihuana i poc més. Molt d’homenatge, molt viure del que sembla que ja no és seu i, això sí, les millors notes que s’han escrit mai d’aquesta música. Curiosa nit, però agradable esforç de militar per la causa.
