De tot allò que fa ja uns anys se li va dir el ‘mestissatge barceloní’ o ‘so Barcelona’ ara en queden petites illes, arxipèlags musicals, una disparitat d’entitats amb connexió entre si. Passada l’alta marea, qui més qui menys rema o neda per anar a algun lloc, els millors van amb vaixells de potència mentre companys de generació semblen ‘balseros’ cap enlloc. Dels bons no cal patir, però això, com l’esport, canvia amb la segona i la tercera divisió. Per això sempre és com una sorpresa angoixant la vinguda de grups d’aquests al Clap. No tenen benediccions –ni divines ni mediàtiques– i vénen a valdre’s de si mateixos. I és llavors quan els que valen, queden. Che Sudaka va venir dijous passat al Clap. I va demostrar valer molt.En format menys ‘punk’ que en anteriors gires, però iguals de ganes i transgressió, els Che Sudaka van jugar amb els elements a favor. Els van triar a temps la sala de dalt enlloc de la grossa i això va fer que la cinquantena de persones presents tinguessin els músics a tocar. I a sobre aquests habituals de la ‘Plaça del Tripi’ barcelonina no s’hi van estar per poc i van anar caldejant la sala fins a convertir-la en una festa on el tècnic de so, botons en mà, era l’únic que no es movia. Ballaruca intensa en un concert anant a més, ben trenat i que va passar d’un ventall ampli inicial de ritmes i estils a un ‘turmix’ festiu final d’ovació merescuda. Festa grossa, diversió i missatge a càrrec d’una banda que no va de “multi” ni “alter”, directament tenen gent d’arreu i van fora del joc convencional. Amb naturalesa.A l’estil del ‘Clandestino’El panorama, a l’hora i mitja de concert, era definitori amb els músics entrant enmig del públic tocant, jugant amb la gent, fent fer coreografies o improvisant. Aquests fills del Manu Chao més imprevist, del que et trobes en un xiringuito o en una sala mig d’incògnit, aquests deixebles que no es volen treure de sobre l’ombra del mentor sinó que el que fan és engrandir l’aurèola dels que encara creuen que amb música la vida és millor i que la festa és un dret. La llarga secció final del concert el va convertir en un tipus de ‘rave’ mestissa d’aquelles que podrien allargar-se, que no passaria res. Un concert per emmarcar, sense un gran nom, simplement amb una gran festa.
