Merescut, treballat, catàrtic. Els Capgrossos es van espolsar a Girona d’un sol cop les pors, les malalties i totes les mandangues arrossegades els darrers temps per recuperar la seva millor versió i signar un episodi vital, magistral. Cap lògica serveix per ponderar la importància de recuperar els castells de 9 ni cap baròmetre pot mesurar la sensació d’haver fet les coses com les van fer. Tocava ballar amb la pressió i el resultat va ser el retorn d’aquelles velles sensacions que un dia es van batejar com ‘la màgia blava’. A Girona es va trempar de nou, es va suar, es va treballar i es va aconseguir. Els blaus tornen a exercir del que sempre han estat: de colla gran.
L’actuació de Girona va semblar, en la cocció prèvia i a l’hora de servir, més un ritus de neteja espiritual que una altra cosa. A la màgica Plaça del Vi hi va entrar una colla que semblava el Messi de l’Argentina i en va sortir el màgic jugador del Barça. En dues hores de gran castellística, els blaus van recuperar galons, arguments i el gust per les coses ben fetes. Com la torre de 8 enlairada d’entrada que, com en les bones èpoques, és el trumfo que passa desapercebut. El 3 de 9, a la segonaA la segona de les rondes la corneta va sonar: tocava el 3 de 9. A l’assaig estava bé i les places no el veien des d’unes Santes de sensació remota. Feia mesos que la soca blava no es concentrava així, ídem amb folre i tronc. El 3 va anar amunt amb la solidesa de les grans èpoques maresmenques i el folre va treballar excels. Però l’enxaneta, al punt àlgid, va voler anar avall. Intent desmuntat. Inaudit va ser, per la manera de ser dels blaus, que ningú no en fes mala sang i, amb els atributs ben posats, els de la camisa blava servissin seguidament, altre cop, el mateix plat.
El segon 3 va anar doblat de consistència mental però minvat de resistència física. Tot i això la canalleta se’l va fer seu amb un ascens pletòric, un vist i no vist. A la baixada va venir la guerra, sobretot de mides i a terços i folre on la lluita era apassionada. Però no. No podia caure. Els Capgrossos no havien tornat ocasionalment. Els castells de 9 són patrimoni blau. I el 3 va ser, potser, el més celebrat des d’aquell primer que van descarregar fa 7 anys a Tarragona. Curiós l’idil·li dels blaus amb les tres “altres” capitals de província catalanes.4 amb l’agulla de mestresEl magisteri capgròs, recuperat el seny i la rauxa, va voler assentar en la tercera ronda una altra lliçó en forma de 4 de 8 amb agulla. També des de Santes que era esquiu i aquest cop, però, se’l va recuperar en versió millorada. La lluita titànica del pilar un cop carregat el castell va ser de traca i mocador però no pot ni ha de passar per alt l’excel·lent 4 que es va veure. Excel·lent. Al final de l’actuació l’eufòria era lògica, era necessària i era terapèutica.
Uns Minyons colossosLa Plaça del Vi de Girona és encantadora per fer-hi castells. Abans que se’ls obrissin les portes als Capgrossos ja era plaça propícia pels altres fixes de la jornada, els Minyons de Terrassa. Ahir van renovar l’idil·li en forma de 3 i 4 de 9 folrats i dos gamma extra colossals, el 2 de 9 i el pilar de 8 amb folre i manilles, gentilesa malva. Els Marrecs de Salt també van estar brillants amb els seus 5, 2 i 3 de 7 per sota.I ara, la TripletaDe retorn victoriós a casona, als Capgrossos els canvia radicalment ara el color del seu horitzó casteller, els queden dues diades i les dues són esperançadores. Diumenge que ve a Vilafranca i el següent amb la Diada a Mataró, dues cites amb objectius clars. La Tripleta Màgica o Vilafranquina –és a dir afegir a l’actuació d’ahir el 4 de 9 o canviar el 4 amb l’agulla pel 5 de 8– i possibles intents de 3 de 8 amb el pilar o pilar de 7. Fora els complexes i ben retrobades les velles sensacions de màgia.
