El Madrigal neix a Itàlia en el TRECENTO com un gènere vocal polifònic i en el Renaixement, esdevé l’equivalent profà del motet.En el segle XVI, l’editor romà Dorico imprimeix a l’any 1530 un primer recull: Madrigali di diversi autori. Liro primo de la Serena, on es remarquen els noms dels compositors Constanzo Festa i F.Ph.Verdelot.Al principi del Segle XVII, el madrigal era considerat una Musica Reservata, una música només per a les persones expertes, que poguessin apreciar les subtileses musicals derivades del text poètic.
Les poesies de Petrarca, Tasso o Petro Bembo prenien l’organització musical. El madrigal adquirí una gran llibertat de forma, essencialment amb els compositors C. Gesualdo i C. Monteverdi, i aquest gènere musical esdevé la nova música o Seconda Prattica. Els principals compositors de madrigals, a la fi del segle XVI, J. de WERT (1535-1596), L. MARENZIO (1553-1599), A. GABRIELI (1510-1586) escolliren textos lírics i dramàtics, evidenciant els diferents afectes humans.El compositor C.GESUALDO continuà aquesta tendència, traduint musicalment la tensió i la intensitat emotiva de les passions i l’oposició dels sentiments: la mort i la vida, el silenci i el soroll, el plany amarg i el cant alegre. Monteverdi, fidel al neoplatonisme renaixentista, intenta identificar-se amb les passions humanes en tota la seva essència “Com podré jo imitar el llenguatge dels vents?”. L’obra de Monteverdi, contemplada dins d’una perspectiva teatral, representa la conclusió de les reflexions en la imitació de la natura humana.
