L’éxit de l’òpera romàntica , en el transcurs del segle XIX, anava acompanyat d’un renovat pensament musical. Al principi de segle, l’òpera seguia, o bé el model de música italiana (música pura), o bé el model revolucionari (missatge polític, incitació a l’acció), però molt ràpidament s’inicia un camí que porta a una síntesi de les dues tendències. El segle XIX es caracteritzà per considerables transformacions polítiques i socials: la creixent influència de la petita burgesia, de les classes populars urbanes, les tensions en la política i en la societat, revolucions socials i nacionals... Aquestes evolucions es posaren en evidència en les noves creacions líriques: La representació de ”La Muette de Portici” del compositor francés Louis Aubert, fou un dels factors que desencadenà el moviment activista belga de l’any 1830, o l’òpera “Nabucco” del compositor italià Giuseppe Verdi a l’any 1842, cristalitzà la voluntat del poble italià d’alliberar-se del domini austríac.
L’òpera serà el punt de trobada per excel·lència d’una societat en mutació. Els teatres d’òpera seran un centre social per a la burgesia, centre de converses mundanes i de debats estètics ampliats per la crítica musical, que acabava de conquerir un lloc important en la premsa . L’Art de la lírica seguirà diversos camins: L’òpera de gran espectacle i drama musical que donarà una dimensió tràgica (La mort i el destí units a la dona lliure seran omnipresents en l’òpera CARMEN de Georges Bizet) i l’òpera còmica , gènere musical que no implica cap canvi en els valors humans.
